Vatua l’olla! En un moment de confusió, quan justament necessitem les paraules per expressar el nostre desconcert, només ens falta —per postres— dubtar de quina paraula hem de fer servir…
Som aquí per desfer aquest doble nus lingüístic.
Un adjectiu fruit de la confusió
Hi havia una vegada l’adjectiu confús–a força trist perquè el confonien constantment… L’ajudarem explicant que confús-a és un adjectiu que vol dir ‘poc clar’.
Com a bon adjectiu que és, acompanya un nom del qual depèn i també hi influeix. En depèn tant, que s’hi adapta concordant-hi morfològicament —en gènere i nombre—, el modifica sintàcticament —perquè afegeix complements a la funció sintàctica que fa el nom— i també l’enriqueix semànticament —perquè assenyala alguna propietat permanent o transitòria del nom.
Així doncs, utilitzem confús en casos com:
- Va trobar el text molt confús
- Les pistes del joc eren molt confuses
No el confonguem amb confós
Si busquem confós al diccionari ens remetrà directament al verb confondre, perquè és la forma participi d’aquest verb. Vol dir, entre altres coses, ‘prendre una cosa o una persona per una altra que s’hi assembla’.
- L’he confosa, pensava que eres tu
- He fet tard al metge perquè m’he confós amb l’hora
Confusió lògica
S’ha de dir que confondre confós i confús no és casual. Totes dues paraules provenen de la mateixa paraula llatina CONFUSU, participi de CONFUNDERE.
