El dibuixant Òscar Sarramia va viure al Raval durant una dècada. De les mil-i-una peripècies que va viure en aquest barri, un dels que té més densitat de població del món (amb més del 50 % de població estrangera d’una vintena de països), ha sortit un retrat, tan real com grotesc, del xoc cultural que suposa residir-hi.
Han passat 20 anys entre que l’il·lustrador lleidatà va començar a prendre notes de les seves vivències entre 2003 i 2006 (quan va ser president de la comunitat de l’edifici on vivia), i la publicació d’El president de Barcelona, un còmic escrit conjuntament amb el guionista Ramon Pardina, que el va ajudar a posar ordre al reguitzell d’anècdotes que havia viscut. La realitat del Raval poc ha canviat des d’aleshores.

Racisme i diversitat cultural
El còmic, el cinquè volum de la col·lecció “Doble tinta” de Pagès Editors, apunta molts dels grans temes que han estat caracteritzat la transformació de Barcelona els darrers 20 anys: la immigració, la desaparició del comerç tradicional, la turistització, la gentrificació, la pobresa, la droga i la crisi de l’habitatge. Un llibre que confronta, a més, les postures racistes d’alguns veïns amb la realitat multicultural d’un barri on conviuen diferents formes d’entendre i compartir l’espai públic i privat de ciutadans vinguts de mig món.

El Beverly Hills del Raval
L’acció d’El President de Barcelona se centra en una finca del carrer de Sant Antoni Abad, “el Beverly Hills” del Raval, apunta amb humor Òscar Sarramia al betevé directe, perquè l’humor és constant al llibre, en què s’expliquen situacions grotesques, com la d’un veí que esbotza la porta d’entrada a l’edifici una vegada i una altra, i d’altres més dramàtiques, com les que tenen a veure amb les operacions policials o els narcopisos. El Raval “és com un gran plató“, afirma Sarramia, que després de 10 anys de viure al barri es va cansar i va triar el veí Sant Antoni per seguir la seva vida. Les històries que s’expliquen en les 200 pàgines d’aquest còmic ja són història, en una carpeta han quedat moltes d’altres, que potser d’aquí a 20 anys ja estaran llestes per ser publicades.
