compartir
A finals del segle passat i principis d’aquest, quan un estudiant de fora de Barcelona hi anava a petar, normalment compartia pis amb altres persones llogant una habitació. De vegades, era una activitat de la qual el propietari no n’era sabedor… d’altres sí. I així vam anar passant.
De puntetes, actualment ha anat arribat una altra realitat socioeconòmica en l’àmbit de l’habitatge de la qual es fan ressò les plataformes per a un lloguer digne. En diuen coliving, però se’ns obren diferents interrogants? Què és? Realment és un mot nou perquè designa una nova realitat? Per què s’utilitza en anglès? Quin mot català hi correspon?
Què diantre és el coliving?
El Termcat defineix el coliving com a “Modalitat d’allotjament temporal en règim de lloguer en què els ocupants comparteixen espais de treball i lleure i disposen també d’espais privats i serveis diversos, que té com a objectiu afavorir la socialització i l’intercanvi d’idees entre persones amb interessos afins”. I hi posa aquest afegitó molt significatiu:
“El coallotjament està concebut, especialment, per a joves professionals. Es dona sobretot en entorns urbans i sol ser promogut i gestionat per entitats privades. Els espais compartits varien segons el cas: de vegades es comparteixen tots els espais llevat de les habitacions o de les habitacions i el bany; en altres casos, els ocupants disposen d’apartaments privats i hi ha algunes estances compartides.”
Amb la nostra limitada coneixença socioeconòmica (som lingüistes), podem intuir que l’activitat econòmica que regia el fet de compartir pis d’abans té poc a veure amb el coliving actual.
La primera diferència és que qui promou un habitatge compartit ara és una empresa privada, no un petit propietari o un llogater que no arriba a final de mes i necessita rellogar una cambra.
Podem veure que la segona diferència és que s’habiliten espais expressament per ser compartits per tots els membres del lloguer. I una altra qüestió és que el coliving està pensat per a lloguers temporals, gent que vingui per estudis o per estades professionals, no per viure-hi durant força temps.
En català, coallotjament
Ens agradi o no la nova realitat socioeconòmica l’hem de poder dir en català. El Termcat va proposar el terme coallotjament perquè en fos l’alternativa. La formació del mot és lingüísticament correcta, com a nucli hi té allotjament, al qual s’afegeix el prefix co-:
“[…] amb adjunció del prefix co-, que significa ‘ensems amb’ o ‘en comú’ i que darrerament és molt productiu amb el significat, més específic, de ‘col·laboratiu’ (apareix, per exemple, en el terme relacionat cotreball i també en formes com cocreació o coallotjament). El nucli allotjament és especialment pertinent, perquè remet a la idea de temporalitat, que és una dels aspectes definitoris del concepte.”
Així doncs, la paraula per referir-nos al coliving en català és coallotjament.
Per què l’anglès ens sedueix tant?
És una qüestió més aviat de necessitat i comoditat comunicativa. Diguem que el primer mot que arriba, guanya.
De vegades, el terme per explicar noves realitats o fenòmens ens ve de fora, en anglès o castellà. I la tendència és adoptar-lo ràpidament, perquè ens fa falta per expressar allò nou que està passant. Llavors, més enllà de si ens sedueix més o no, el tema és que la paraula que arriba primer sol ocupar el lloc.
Ens va passar amb food truck, que vam transformar en furgoteca; botellón, que hem aconseguit transformar en botellot; smartphone, que hem aconseguit escombrar amb un simple mòbil o telèfon intel·ligent. És per això que el Termcat és important perquè la recerca d’opcions catalanes a manlleus forans és necessària.
