Els 30 anys de betevé donen per molt, i més quan regirem l’arxiu audiovisual i ens trobem amb autèntiques joies pròpies de la cultura pop dels 90. En la secció que dediquem a treure la pols als vídeos més amagats ens hem aturat al 1995 per descobrir històries com les d’un Cobi gegant de ferro, el Carlitus —la marioneta casolana que balla a distància—, Jesulín d’Ubrique en plena joventut i les costellades a les Planes, tot un menú només apte per a nostàlgics de soca-rel.
El Cobi fet amb claus olímpiques
El manyà Jordi Suari va ser el serraller dels panys dels pisos i trasters de la Vila Olímpica durant els Jocs de Barcelona 92, en total, segons diu, prop de 70.000 perquè hi havia molts duplicats. Després dels jocs es van canviar tots els engranatges i el manyà va demanar permís a Pasqual Maragall per endur-se les claus com a record. Un cop l’autorització es va fer efectiva, Suari va preguntar-se: què faig ara amb tantes claus? I el resultat va ser un enorme Cobi fet amb 6.000 claus dels pisos olímpics.
Aquestes imatges són de fa 30 anys, però ens consta que el Cobi encara és a l’aparador de la manyeria J. Suari del carrer de Sant Antoni Maria Claret, 223, pels qui sigueu fetitxistes dels jocs de Barcelona. I pels qui us agradin les dades heu de saber que el serraller va estar un any soldant les claus durant els vespres i, segons diu, l’escultura era una mena d’homenatge a Jaume Plensa, a qui admira. La creació de Suari va estar a punt d’exposar-se al Museu Olímpic, però no va poder ser perquè fa dos metres.
Carlitus, la marioneta a distància
Si el Cobi és la mascota més recordada de Barcelona, un dels ginys també més recordats per als infants de l’època era el Carlitus, una marioneta feta a mà pel José que l’accionava a distància, això sí, sempre al costat de la façana del Banc d’Espanya, a la plaça de Catalunya. El va crear als anys 70 i a la dècada dels 90 el venia per 200 pessetes —un euro i 20 cèntims— i deia que era un invent japonès per donar prestigi a la marca.
El Carlitus tenia força èxit entre els turistes alemanys, segons reconeix el seu creador que destaca com a reclam que quan compraves la marioneta també compraves el secret.
Jesulín de proximitat, potser massa
Al juny del 1995, Jesulín d’ Ubrique ja era una figura mediàtica i concedia entrevistes en espais que ara ens resulten inversemblants. Aquest és el cas que ens ocupa, ja que va concedir una entrevista a una redactora de betevé, la nostra companya Cristina Moreno, al llit de l’habitació del seu hotel. Confessions a cau d’orella a cop de tòpics amb frases com ara “tinc cos d’acer i cor de ferro”, quan es referia a les crítiques.
Tot plegat per explotar la imatge de playboy del torero a qui li tiraven roba interior de dona a les corrides i que aquell mateix any va començar la seva relació amb Belén Esteban, que el va convertir en una figura habitual de la premsa rosa i, fins i tot, va provar sort com a cantant amb l’èxit de les nits de karaoke Toa, toa.
Les costellades a les Planes
I si a Jesulín té el Rocío, a Barcelona tenim les fontades a les Planes, una tradició de principis del segle XX en què la gent anava d’excursió als berenadors per fer reunions al voltant d’una font per menjar i evadir-se de la gran ciutat.
Una manera de passar el dia que era especialment popular en dates com la de dilluns de Pasqua, en què era molt típic anar a menjar la mona a les Planes, a la vessant del Vallès de la serra de Collserola. Amb el temps, la zona es va popularitzar i va atreure famílies de diferents orígens, especialment durant els anys 60 i 70.
