Per anar a la feina o a la universitat, sovint cal endur-nos-hi el dinar —i en alguns casos el sopar—, tot i que també quan fem excursions o sortides de cap de setmana. És una bona manera d’estalviar i també d’assegurar-nos un àpat adequat a les nostres necessitats. Fins aquí, tot bé, però… què passa amb la paraula en si? Sabem com n’hem de dir correctament en català?
Les opcions que ens dona la llengua conformen un menú a escollir entre quatre mots.
Carmanyola, plat principal
Com dèiem, segons el Termcat tenim fins a quatre mots en català per designar aquest recipient de vidre, plàstic o llauna, amb una tapa per portar-hi menjar, normalment cuit.
El mot que s’erigeix com a primera opció i plat principal és carmayola. La seva etimologia és molt interessant perquè ens duu a dos camins. Segons el DECat de Joan Coromines, un dels orígens més antics podria provenir de la paraula francesa carmagnol, que era el nom que rebien els soldats de la primera República francesa i segurament per associació es van acabar anomenant així també els utensilis militars en què duien el menjar i les begudes; l’altre origen de carmanyola, més tardà, podria provenir segons Coromines de la caramanyola, tal com s’anomenaven aquella espècie de cantimplores naturals fetes amb carabasses seques i buides de polpa que s’utilitzaven per contenir líquids.
Portaviandes, l’alternativa de col·leccionista
Aquesta paraula ens sona antiga i actualment no es fa servir oralment (que sapiguem), però és interessant tenir-la en compte perquè és una opció catalana amb història. Va tenir el seu moment àlgid cap a finals del XIX com a alternativa al castellanisme fiambrera, mot indigest en català, del qual parlem més avall.
Taifes i recapteres
A la xarxa X, els nostres seguidors ens han ajudat a ampliar la família carmanyola. Al Diccionari Normatiu Valencià s’hi recull recaptera. I també ens han recordat que a Terrassa hi tenen taifa, mot sorgit de la creativitat local i fruit de la història de la ciutat. Segons hem pogut esbrinar al mateix web de l’Ajuntament, els obrers de la indústria a Terrassa utilitzaven un recipient en què portaven el menjar de casa per consumir-lo durant la jornada laboral. És així, doncs, com a Terrassa segurament preparen una taifa abans que un anglicisme que s’ha escapat com una taca d’oli i que us presentem a continuació.
Tàper o túper, dos anglesos per casa
Les llengües són d’acollida i sovint adapten mots foranis, el català també. Tàper i túper provenen de l’anglès tupper, que alhora prové de la marca comercial de carmanyoles Tupperware. El Termcat les posiciona darrere de les opcions de carmanyola i portaviandes. Tàper és una de les que col·loquialment s’ha assentat més entre els parlants, i és una opció viable, tot i que carmanyola és l’opció pròpia que caldria continuar mantenint al menú lingüístic.
No t’indigestis amb la fiambrera
Alerta, perquè fiambrera no és un mot català, i lingüísticament no hauria de formar part de la nostra dieta lingüística. Fiambrera és un mot castellà que descriu un recipient que conté fiambre, menjar cuit, però que es manté normalment fred. És per tot això que l’hem de bandejar.
