Les mans de la Teresa han teixit centenars de teles. Va començar a Santa Eulàlia quan Barcelona era el centre de la moda. D'aquella època n'explica anècdotes com, per exemple, que era un risc quan la dona de Franco visitava la ciutat, perquè s'enduia les peces sense pagar. TERESA PÉREZ modista d'alta costura "L'amo de Santa Eulàlia li va trucar dient: oye, recoge todas las piezas mejores, separalas porque me ha pasado la marabunta, que era la Franca i la filla, la Carme." És una de les protagonistes d'aquesta mostra, que vol posar sobre la taula un ofici anònim i desconegut, el de les modistes que treballaven pels grans dissenyadors de moda. ROSA SOLANA, artista "Algunes diuen , això ens ha arribat una mica tard. Ens hauria agradat gaudir-ho més joves. Però crec que estan contentes perquè d'alguna manera deixen de ser invisibles." VICENTA SEGUÍ modista d'alta costura "Als onze anys, acabat la guerra, vaig començar amb una senyora que feia alta costura al carrer Viladomat. La persona que ens agrada aquest ofici ara ens entristeix veure la costura que es fara." L'experiència era un valor molt respectat i cuidaven cada peça com si fos una obra d'art. Un aspecte que es va començar a perdre amb la producció industrial.
La Teresa Pérez ha cosit per marqueses, dones de ministres i governadors, i té anècdotes a cabassos. En una ocasió va haver de dedicar més de sis hores a planxar un vestit de núvia a Mallorca perquè, en el viatge d’anada a l’illa, els responsables de l’aerolínia la van obligar a plegar-lo a desgrat seu. També explica la bona relació que hi havia entre totes les modistes als tallers, i recorda rient que, quan una es casava, feien fora les noies més joves de la sala i li cantaven “cançons picants”, amb contingut eròtic. Va treballar durant molts anys a Santa Eulàlia, on se sent com a casa, i d’aquella experiència deixa anar una de les anècdotes clàssiques del franquisme: quan arribava la dona del dictador a la ciutat, els amos de les botigues feien ronda de trucades entre ells per avisar-se i retiraven totes les peces de més valor que hi havia a la vista perquè s’emportava els vestits sense pagar.
Com ella, centenars de dones van treballar per dissenyadors com Pertegaz o Balenciaga en un moment en què Barcelona era el centre de la moda i el disseny a Espanya. Començaven com a aprenents, de ben joves, recollint les agulles del terra, i anaven progressant a un ritme molt lent. Es cuidaven tots els detalls i la qualitat de les teles, els cosits i els tallats eren immillorables. Per això, anys després, moltes lamenten el canvi que ha fet el sector.
L’exposició a la Casa Elizalde fa un repàs a la seva història amb un documental, fotografies i una instal·lació amb màquines de cosir on es poden veure i sentir les experiències d’aquestes dones anònimes que van contribuir a situar Barcelona al pòdium de la moda.
