Dones i homes despullats amb la llengua fora, pintada de roig; la imatge d’una dona defecant que porta per títol ‘Mare’ o neumàtics de bicicleta gastats, penjant d’una estructura de ferro. Aquestes són algunes de les 200 peces que es poden veure al MACBA i que recopilen set dècades de la vida de Carol Rama, una artista nascuda l’any 1918 a la ciutat italiana de Torí. El títol de la mostra, “La passió segons Carol Rama”, estableix un diàleg amb Pasolini, “amb el concepte pasolinià de passió”, i també fa referència a la personalitat i el treball de Rama, que són molt passionals.
Des del MACBA afirmen que la resposta del públic ha estat fantàstica, l’exposició ha tingut bona acollida i també ressò internacional. Un mes abans del tancament ja han vist la mostra més de 40.000 persones i després viatjarà a París, Finlàndia i Dublín i tornarà a l’origen, a Torí.
L’abril de 2012 el MACBA va posar fil a l’agulla per preparar una exposició sobre Carol Rama, desconeguda pel gran públic. Teresa Grandas, comissària de la mostra juntament amb Beatriz Preciado, ens dóna les claus per entendre el seu art en aquesta entrevista.
-Quina rellevància té l’obra de Carol Rama perquè el MACBA organitzi una exposició de la seva obra?
“Per nosaltres era important presentar el treball d’aquesta artista perquè qüestiona els relats dominants de la història de l’art. Utilitza la pintura durant tota la seva trajectòria però contravenint els codis dominants del moment. Rama reformula les consideracions que s’havien donat com a vàlides de la historiografia de l’art i fa una aproximació a la sexualitat diferent de les dominants. A més, és un referent per a una generació d’artistes actuals, de 40 i 50 anys. D’altra banda, és curiós perquè així com la història de l’art no li ha donat un paper important, sí que s’ha tingut en compte en àmbits com el disseny o la música.”
Grandas posa com a exemple el dissenyador Antonio Marras, que ha fet col·leccions de roba inspirades en Rama, i també grups de música rock i punk que la consideren un referent i la coneixen. Per això, la comissària afirma que “pensàvem que seria bo restituir el lloc a la història de l’art, revisar-la i donar visibilitat a un treball important no només en el marc de la història de l’art sinó també en altres camps.”
-En les seves peces Rama dóna un pes especial a les llengües, quin significat tenen?
“Les llengües apareixen en els primers dibuixos i sobretot els últims, però de referents biomòrfics n’hi ha molts en el seu treball: dents, ungles, cabells, fluids del cos com la sang, semen, la llet. D’una banda, la llengua és un element sexual i de l’altra també fa referència al cos malalt, i planteja els límits entre què és estar sa i estar malalt.”
“L’aparició de les llengües que es dóna en els seus primers treballs té relació amb un episodi personal de Rama, quan va portar un ésser estimat a un recinte psiquiàtric. L’electroxoc fa que el cos reaccioni als espasmes desencaixant la mandíbula i fent que la llengua pengi.”
-Els òrgans sexuals també hi tenen molta presència, per què?
“L’aparició és molt freqüent i molt explícita, sobretot en les primeres aquarel·les dels anys 30 i 40. De fet, la primera vegada que les exposa, l’any 1945, la policia tanca la mostra perquè és obscena. Rama comença a pintar sense tenir formació acadèmica i per una necessitat de transgredir la seva situació personal i social. Sempre diu que el seu mestre és el pecat. Hi ha aparició d’elements sexuals i actes sexuals explícits, i sempre hi ha una bipolaritat, perquè apareix l’element sexual però en dibuixar-ho, és un dibuix pla i no hi veus cap connotació fins que no t’hi apropes. L’artista italià Corrado Levi fa un apunt interessant quan indica que no hi ha cap èmfasi moral en els dibuixos.”
– Quina relació té Carol Rama amb els artistes de la seva època i amb la seva ciutat, Torí?
“D’altra banda, Torí és una ciutat industrial molt contradictòria, habitada per alta burgesia molt tancada i tres quartes parts de proletariat. Una part d’aquesta ciutat és molt propera a Carol Rama, hi té amics i la seva xarxa. Però des del món artístic, és una ciutat que la ignora molt. Li tanca la primera exposició i durant els anys 60, quan fa els primers bricolatges, no li donen importància. Rama és una artista que es distancia dels grans grups i dels circuits importants de l’art. Aquesta independència, que l’ajuda a fer un art molt interessant, li passa certa factura a l’hora de ser acceptada i inclosa en algun circuit.”
