El 20 de març del 2016 la veu inconfusible amb accent barceloní d’aquest comunicador va deixar de pronunciar els seus famosos monòlegs. La mort de l’humorista, actor i presentador Carles Flavià va deixar un buit enorme entre els companys de professió i de vida, i també entre els veïns del Raval, on vivia.
Flavià va cultivar sempre un gran sentit de l’humor i la necessitat de fer riure i pensar, amb una eina útil: parodiar situacions quotidianes. Fins i tot en el seu comiat al tanatori, l’humor en va ser el protagonista. Els qui el van conèixer en destaquen l’agudesa per trobar en cada moment la frase més enginyosa. Però, sota una aparença canalla s’amagava un home d’una infinita bondat.
Un barceloní que s’entrevistava a si mateix
Carles Flavià va néixer a l’Eixample i es va criar a la casa dels avis materns. Va ser alumne dels Maristes i va coincidir amb el Pare Manel, Manel Pousa, amb qui va marxar a París per estudiar a l’Institut Catòlic, on va viure de primera mà els fets del Maig del 68.
La religió es va convertir en un motor de vida i quan va tornar a Barcelona va entrar al seminari per ser capellà. De fet, es va ordenar capellà fent de mossèn a les parròquies de Santa Coloma de Gramenet i Badalona. Així ho va explicar en una entrevista que es va fer a si mateix al seu programa ‘Jo què sé’, de betevé.
Em van inflar el cap. Jo me’l vaig deixar inflar i vaig voler ser capellà perquè pensava que era el millor que podia fer a la vida… amb els anys més que deixar de creure amb Déu, diria que no ens parlem
La Banda sonora de Carles Flavià
Quan va independitzar-se de la família i de la religió va viure al Born, a les Corts i al Raval, una vida que també va repassar al programa ‘Banda sonora’ a través de cançons que van marcar la seva trajectòria vital. Frank Sinatra, The Beatles i Gato Pérez formaven els records del polifacètic Carles Flavià.
Flàvià es va convertir en mànager i va treballar amb l’Orquestra Plateria. També va regentar durant la dècada dels 90 la sala de festes Nitsa. Però el seu enginy i capacitat d’improvisar el van portar a trepitjar els escenaris, com el seu inseparable amic Pepe Rubianes, amb qui va compartir moments televisius com la conversa de la nit de Cap d’Any del 1999 amb la que donaven la benvinguda la nou mil·lenni.
La mort de Rubianes va convertir el grup d’amics del galaicocatalà en Les viudes de Pepe, format per Flavià i la seva companya Lucila Aguilera (qui també havia estat casada amb Rubianes), el director de Dagoll Dagom —Joan Lluís Bozzo—, l’actor del Tricicle Joan Gràcia, l’actor Pep Molina, el Pare Manel, Joan Manuel Serrat, l’exmànager Toni Coll i la regidora María Rosales, amb qui Rubianes va compartir 15 anys.
Una àmplia trajectòria a betevé
El seu pas per la televisió i les tertúlies va deixar empremta. Va treballar amb Xavier Sardà al ‘Crónicas marcianas’ i al ‘Club de la comedia’, de Canal+, i també a les sèries ‘Laura’, ‘El ministerio del tiempo’, ‘La memòria dels cargols’, ‘Majoria absoluta’ i ‘Pop ràpid’.
A finals dels anys 90 va tancar a la nit la programació de betevé comentant l’actualitat a través d’un monòleg: ‘Qualsevol nit pot sortir sol’.
L’humor i la crítica van seguir després amb un programa d’entrevistes que feia mig nu a l’interior d’una olla gegant: ‘Kaníbal’. En un dels capítols el convidat va ser Pepe Rubianes.
L’última col·laboració de Flàvia a betevé la trobem al programa ‘Jo què sé’, pel qual van passar centenars de personatges rellevants de la vida de la ciutat per sotmetre’s a les peculiaritats d’aquest entrevistador, que combinava un estil punyent, entranyable i irònic amb la seva manera de veure la vida.
