El rosa és el color de l’artista i investigadora Blanca Arias. El color de les entranyes i també el de la nina Barbie, un color que vol ressignificar. Arias acaba de publicar blandito, blandito. Qué hacemos les feministas al arte (editat per cielo santo), en què parla de l’obra de més d’una trentena d’artistes contemporànies amb propostes toves com a forma de resistència feminista contra la fermesa de l’ordre patriarcal.
Hi destaca, entre d’altres, l’artista mutilada transgènere xilena alemanya Lorenza Böttner (1959–1994), que es va posar en la pell de la venus de Milo. També de la visceralitat de la britànica Helen Chadwick (1953-1996), que composava obres a partir de trossos de carn i vísceres. A més, ressenya l’obra l’austríaca Maria Lassnig (1919-2014), que va treballar amb el concepte d’imatges de consciència corporal i pensava el món des d’una part del seu cos.
L’amor estova els museus
Blanca Arias ha explicat al betevé directe que un dels motius per haver escrit aquest llibre és el fet d’haver nascut “en un cos tou, ple de plecs” i l’altre és el fet de reflexionar entre “les entranyes i allò que és entranyable”. També ha afirmat que els museus s’estoven “amb amor”, perquè allà també és molt important “posar l’afecte en primer pla”. I ha defensat que “allò que construeix el pensament crític és la relació entre les persones i també amb les obres d’art”.
Enaltiment del tacte
L’artista, investigadora i educadora cultural també defensa el tacte des d’una doble connotació, d’una banda en el sentit més material “de tocar alguna cosa” i per una altra la de “tenir tacte, tenir cura cap allò que ens envolta“. És un sentit que ha estat menyspreat al llarg de la historiografia per estar relacionat “amb les passions que no són mereixedores d’accedir al camp del coneixement”, amb allò “femení i racialitzat”.
Els “monuments” del feminisme
“Allò que és dur és el patriarcat“, ha defensat Arias, “que es beneficia d’apel·lar un passat rígid que sempre és millor”, i que es materialitza en la monumentalitat que ocupa a l’espai públic “amb grans figures que sovint no ens representen“. Amb blandito, blandito, Arias ha volgut destacar precisament quins són els monuments que representen el feminisme, ben lluny d’allò estricte i robust.
