Aquest dimarts, la secció de ‘betevé llengua’, del betevé directe, s’ha centrat en els accents diacrítics i en el mot tardor. La Lorena Catalán, lingüista de betevé, ha recordat el rebombori que es va crear a les xarxes amb la reducció de la llista de diacrítics a 15 i ha fet un repàs de les característiques que tenen. D’altra banda, ha parlat del mot tardor, que és relativament nou en la nostra llengua.
Traiem l’entrellat dels accents diacrítics
L’accent diacrític és un accent gràfic que posem en algunes paraules per distingir-les d’altres que s’escriuen igual per no confondre-les i ens ajuda també a saber com s’han de pronunciar. En ser unes paraules que no segueixen les normes d’accentuació, cal recordar-les.
Pompeu Fabra va establir a la Gramàtica catalana (1918) una llista amb 42 mots, però va acceptar que tots els derivats (femenins, plurals, compostos) que s’anaven creant també en portessin. Amb el pas dels anys, aquesta llista va arribar a més de 150 paraules i, en la majoria de casos, el diacrític no complia la seva funció, a banda que era una llista inacabable que havíem d’aprendre.
Gairebé un segle més tard, la Secció Filològica va fer una proposta d’una nova Ortografia de la llengua catalana a final del 2016 que, entre d’altres, contenia una supressió molt significativa dels accents diacrítics respecte a la norma que hi havia, de Pompeu Fabra. Els 15 que s’han mantingut són aquests:
I els criteris per triar-los van ser els següents:
- Paraules d’una sola síl·laba, amb l’excepció dels topònims Móra d’Ebre i Móra la Nova.
- Un dels mots és tònic i l’altre, àton, excepte déu i bé.
- L’accent no es conserva en els compostos o derivats, excepte els compostos amb guionet, com déu-vos-guard, déu-n’hi-do, pèl-roig, mà-llarg, etc.
Això va generar un corrent de rebuig, sobretot a les xarxes, i, fins i tot, una cançó, possiblement pel fet que, després d’anys d’escriure tants mots amb diacrítics, ara havíem de deixar de fer-ho. És a dir, tornar a aprendre una altra llista. La Secció Filològica va argumentar que, precisament, aquesta reducció afavoria l’aprenentatge de l’ortografia per part dels infants i que el context ja ajuda a entendre el significat dels mots. I, a més, es permet escriure amb accent una paraula que ja no en porta en cas que la frase, sense context, pugui generar confusió. És el que es coneix com un diacrític comodí.
Un cop es va ratificar l’Ortografia catalana, es va deixar un període de quatre anys, fins al 30 de juny del 2021, perquè tots els àmbits s’adaptessin al canvi. Ara bé, en el cas dels mitjans de comunicació, es va establir que tots aplicarien la nova Ortografia des del gener del 2017, precisament per aquest paper de normalitzadors de la normativa, per fer que la gent s’acostumés als canvis.
Tots aquests anys han demostrat que la majoria d’aquests accents no eren necessaris i que els casos en què cal un diacrític comodí són molt escassos. Per tant, tot i que pot costar als qui van estudiar les normes ortogràfiques abans del 2016, hem de dir adeu a l’”adéu“.
La tardor, un bolet entre un llatinisme i una perífrasi poètica
En l’apartat Mots endiumenjats, la Lorena Catalán ha explicat que, tot i que pensem que tardor és amb nosaltres des de fa molts segles, la primera vegada que es va documentar com a mot comú i estès a tot el territori català va ser al segle XVIII. És, doncs, relativament nou. Sí que apareix en alguns escrits del segle XVI, però a la zona de Girona. A la resta del domini lingüístic era un mot estrany.
Als segles XIV i XV els mots que s’empraven per parlar d’aquesta estació eren les formes llatines autumne, autompne, obtumne, altumpne, etc. Més tard, entre els segles XVII i XIX, trobem la perífrasi popular primavera d’hivern a la majoria del territori, excepte al Gironès.
A poc a poc, tardor es va escampar cap al sud i, finalment, va arribar a conquerir absolutament tots els racons de la nostra llengua i va arraconar primavera d’hivern, ben viva fins al segle XIX. De fet, a principis del segle XX al País Valencià encara anomenaven primavera d’hivern a aquest període de l’any, mentre que a Barcelona ja en dèiem tardor.
Malauradament, l’expressió primavera d’hivern només la trobem ara en algun text literari.
