Quan acaben les classes, la Yanira i la Séfora s’enfronten a la llibertat i el tedi d’un estiu a Gràcia i decideixen fer una pel·lícula sobre els 100 anys dels cinemes en actiu més antics de Barcelona. Aquest és el punt de partida de La vida és Verdi, el primer llargmetratge que escriu i dirigeix Berta García Lacht, després del curt Maruja (2022) i del treball fotogràfic Proyecto Tetas (2020).
“Era molt divertida la idea d’ajuntar la Yanira i la Séfora, dues nenes que mai no s’han posat davant d’una càmera, amb el Richard Gere”, explica la cineasta, que teixeix amb humor aquest homenatge a la sala gracienca: “Volia generar situacions inesperades i absurdes però que ens portin a altres llocs, que no parlin només de la història del cinema, sinó de l’amor pel cine des de diferents perspectives”.
Per això el film planteja de forma horitzontal entrevistes a cineastes com Albert Serra, J. A. Bayona o Isabel Coixet (coproductora de La vida és Verdi), alhora que conversa amb les treballadores de la neteja de la sala i els veïns i les veïnes del barri. “Per mi era important aquesta idea que el cinema el fem entre tots”, apunta García Lacht. Gràcies als diferents testimonis, la pel·lícula recull enamoraments, casaments i altres celebracions que tenien lloc als Verdi en els seus orígens.
“”El poble gitano és la màxima representació de la resistència contra la gentrificació””
El cinema com a resistència
La vida és Verdi és també un retrat de la realitat actual d’un barri que la directora habita des de la infància. Per això va tenir clar que el fil conductor seria la comunitat gitana de Gràcia: “Per mi el poble gitano és la màxima representació de la resistència contra la gentrificació perquè són els habitants més antics del barri i són els que resisteixen”.
Una resistència que també simbolitzen els cinemes Verdi que, després de diverses crisis, actualment estan immersos en un projecte d’ampliació de dues sales que es construiran en el local adjacent, que fins ara ocupava un supermercat. Aquesta és una situació inusual a la ciutat, on sovint el canvi és a la inversa, com ha passat amb l’antic Cinema Liceu. “Això és immortal”, afirma a la pel·lícula el propietari dels Verdi, Adolfo Blanco.
Un rodatge exprés
El llarg es va rodar l’estiu del 2025 en només 15 dies. Això va requerir un ritme de rodatge molt ràpid amb jornades que s’havien d’adaptar als horaris infantils ja que, per edat, les protagonistes no podien actuar més de cinc hores diàries. “Va ser molt complicat, sovint no podíem gravar més de dues preses de cada escena amb intèrprets que no s’havien posat mai davant d’una càmera i que a més no tenien el guió, perquè no volia que memoritzessin el text”, recorda la directora: “Estem molt contentes de com ha quedat la pel·lícula però és gairebé un miracle, és per estar molt orgulloses totes”.
