Els sis representants dels municipis agregats ara fa 120 anys coincideixen en dos temes que van aixecar polseguera arran del decret. El primer efecte, més immediat, va ser el canvi dels noms d’alguns carrers que es duplicaven amb els existents a Barcelona. I, tot i que va arribar pràcticament 100 anys després, el traçat dels 10 districtes de la ciutat aprovat el 1984 encara desperta discrepàncies ja que consideren que no es van respectar els antics termes municipals.
En aquest mapa del pla de Barcelona, traçat pocs anys abans de l’agregació, podeu escoltar el testimoni de cadascun dels municipis:
L’agregació va portar canvis en el nomenclàtor de Sant Gervasi de Cassoles. Per exemple, originalment la plaça on hi havia l’ajuntament del municipi es deia plaça de la Constitució, però aquest nom ja existia a Barcelona. Així, doncs, es va canviar per plaça de Frederic Soler. Més polèmica va aixecar el canvi del camí de Sant Josep pel carrer de Guillem Tell. Ara, una plataforma reivindica que l’avinguda del Príncep d’Astúries s’anomeni riera de Cassoles. En Gerard, membre d’aquest moviment veïnal, explica que volen “un nom sense estigmes polítics ni religiosos” i que recordi que el pla de Barcelona era una zona de torrents.
De Sant Andreu de Palomar a l'”altre barri”
L’historiador Jordi Petit assegura que l’agregació va agafar per sorpresa els andreuencs.
Prova d’això n’és que, diu, el llibre d’actes de l’ajuntament del municipi s’acaba de cop. Un cop signat el decret, els veïns no es van aturar i es va intentar recórrer contra l’annexió fins al 1902. Jordi Petit explica que “els andreuencs quan morim sí que podem dir que anem a l’altre barri”. Amb la divisió de districtes i barris actual, el cementiri de Sant Andreu queda a Nou Barris. Però Petit afirma que poca gent sap que el municipi de Sant Andreu de Palomar abraçava el que ara és Nou Barris i arribava a la part baixa d’Horta. Per això, lamenta que Sant Andreu de Palomar ha rebut un “esquarterament”.
Reviu l’orgull de ser de Sants
“La meva àvia deia ‘vaig a Barcelona’, però ara aquesta expressió s’ha perdut”, recorda l’historiador Agus Giralt. Afirma que als anys 70 i 80 l’orgull de barri va estar menys valorat però les noves generacions santsenques se senten més arrelades al territori. Giralt explica que el 1883 ja hi va haver un primer intent d’annexió de Sants a Barcelona. Va durar un any, afegeix, perquè la gent hi estava en contra. En canvi, el decret del 1897 no va tenir marxa enrere.
Sant Martí de Provençals manté l’esperit de poble de forma desigual
“El sentiment de pertinença a la zona de la Verneda es fa difícil”, afirma el president de l’Associació de Veïns de Sant Martí de Provençals, Antoni Santos. Argumenta que els veïns del Poblenou o el Clot i el Camp de l’Arpa tenen un sentiment més identitari que els veïns de les zones pròximes als polígons industrials.
Santos explica que l’agregació de Sant Martí de Provençals “no va ser un procés fàcil”. El principal escull va ser l’increment dels impostos que comportava el decret, especialment sobre productes bàsics.
La Vila de Gràcia, una ciutat agregada a una altra
A diferència d’altres municipis que es van agregar a Barcelona el 1897, la Vila de Gràcia no era una zona rural sinó una gran ciutat. Jordi Ràfols explica que tenia indústria i molta població. Sens dubte, es va afegir al moviment contrari a l’annexió.
Actualment, a Gràcia encara hi ha sentiment de pertinença, però Ràfols lamenta que la nova realitat i, especialment, l’increment dels preus dels lloguers “fan difícil que la gent pugui sentir-se-la seva”.
Les Corts “va seguir al seu aire”
“No es va acceptar”. Així de clar explica Ton Brengaret com es va viure l’agregació al municipi de les Corts. Afegeix que es va fer un referèndum previ en què va guanyar el “no”. Per això, assegura, l’ajuntament cortsenc va seguir “al seu aire” ben bé fins a la Guerra Civil.
Brengaret, veí de tota la vida de les Corts, encara recorda el passat més rural del barri i com tots els veïns es coneixien i es trobaven als tramvies que els connectaven amb Sarrià o el centre de la ciutat. Ara, lamenta que “de les Corts en quedem poquíssims”.
