compartir
Coincidint amb la celebració de Halloween i el recent 58è Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, a Sitges, la revista en línia Serielizados ha volgut immortalitzar al programa B de gust cinc banquets aterridors. Cinc àpats en què el menjar i la mort es confonen, i en què ser-hi convidat pot acabar amb un final inesperat: saber que serà l’últim sopar.
La matança de Texas (1974)
El 2024 el Festival de Sitges va homenatjar els 50 anys del film de Tobe Hooper, The Texas Chain Saw Massacre, estrenat el 1974, amb una còpia restaurada d’aquest clàssic del terror. El seu moment més icònic és una taula, on la família Sawyer celebra el seu propi banquet… amb carn humana al menú.
És el sopar més incòmode de la història del cinema, una paròdia malaltissa del típic i tòpic dinar familiar nord-americà. L’escena del sopar caníbal és pur malson: crits, calor, carn podrida i el so del ganivet sobre l‘os. Visualment, recorda una paròdia grotesca d’un àpat estatunidenc, amb l’avi que intenta matar la víctima mentre la resta mengen.
Crudo (2016)
A Crudo (en anglès Row) la directora Julia Ducournau (guanyadora del Premi FIPRESCI a Sitges) explica com una estudiant vegetariana descobreix una nova apetència després d’un ritual universitari. Menjar carn es converteix en un acte de desig, d’identitat i de transformació.
El terror d’aquest llargmetratge ja no és el monstre: és el que sent la protagonista quan té gana. A Crudo, menjar és un acte d’autoconeixement i, la sang, una nova forma de despertar sexual. Menjar carn és una forma de descobrir la pròpia naturalesa animal i el resultat és tan hipnòtic com incòmode.
Clínicament morta (1992)
Abans de ser famós per El senyor dels anells, Peter Jackson era un director de cinema de vísceres que va guanyar a Sitges amb aquesta comèdia escabrosa passada de rosca. A Clínicament morta (en castellà Braindead, tu madre se ha comido a mi perro) és un festí de vísceres on els àpats familiars acaben en massacre. Tan repugnant com divertida, que Sitges va aplaudir com una festa del cine de sang i fetge més artesanal i sense complexes.
Està plena de referències a la putrefacció, el menjar en descomposició, fluids corporals i ingestes absurdes, fins al punt que el menjar i el cos es confonen. Entre les seves escenes icòniques hi ha el sopar familiar en què la mare del protagonista vomita dins el púding i li cau l’orella al plat (que després un convidat es menja sense adonar-se’n).
Bone Tomahawk (2015)
De Nova Zelanda al Far West, Bone Tomahawk (protagonitzada per Kurt Russell) és un western que comença com una història clàssica… fins que apareix una tribu caníbal. Una pel·lícula lenta, elegant i brutal que també va passar pel Festival de Sitges. Un film en què la gana és salvatge, però la civilització encara més. Una reflexió sobre el costat primitiu que tots portem dins.
El gènere caníbal té llarga tradició (Holocausto caníbal, The green inferno), però aquesta és la seva versió més refinada i sinistra. Quan el Far West es converteix en far taste, i el cinema salvatge troba el seu punt de cocció. El menjar representa la violència primitiva i el retorn a la barbàrie. Bone Tomahawk és un western en què la sang es cou a foc lent.
La invitació (2015)
I tanquem la vetllada amb un sopar aparentment perfecte. La invitació, de Karyn Kusama (premi a la millor pel·lícula a Sitges), reuneix un grup d’amics per brindar… abans de descobrir que la invitació és, en realitat, un ritual apocalíptic. No hi ha monstres ni sang: només silenci, tensió i copes que tremolen. El terror és psicològic, però l’escenografia és de banquet infernal.
Del caos rural de La matança de Texas al brindis enverinat de La invitació, el cinema de Sitges ens recorda que, a vegades, el pitjor no és qui cuina… sinó amb qui comparteixes taula.
