Les intrigues amoroses d'aristòcrates decadents de la novel·la de Laclos prenen forma atrevida al Goya. La versió de Darío Facal s'allunya del quadre d'època agermanant vestuari del segle XVIII amb guitarres elèctriques i bateries. El rock distorsionat com a metàfora del llibertinatge que ordeixen la marquesa de Merteuil, Carme Conesa, i el vescomte de Valmont, Edu Soto. Tot i les llicències, l'obra és molt més fidel a la novel·la epistolar, assegura el director, que l'estilitzada versió cinematogràfica de Stephen Frears DARÍO FACAL, director escènic "De hecho, todo lo que ellos dicen en el escenario es, palabra por palabra, la novela... que es una novela epistolar, no hay diálogos en la novela." Edu Soto, que va entrar com a substitut de l'actor Cristóbal Suárez, sorprèn en un registre diferent al que solem associar-lo. EDU SOTO, actor "A Madrid fa un temps que em tenen en un altre lloc i que em truquen directors i, a més a més, estic en un moment que he de dir més que no que que si, perquè m'estan oferint coses molt maques." Tots els actors romanen permanentment a escena, còmplices o no de la perversió de Cécile de Volanges a mans de Valmont. Ella és Lucía Diez i completa el repartiment amb Iria del Río, Lola Manzano i Mariano Estudillo.