La Mare de Déu de la Mercè és avui un dels grans símbols de Barcelona, però com va arribar a convertir-se en patrona de la ciutat i de la diòcesi? A El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè, Amadeu Carbó ofereix una nova mirada a una de les tradicions més arrelades de la ciutat i convida els lectors a redescobrir la història que hi ha darrere de la Festa Major de Barcelona.
Un dels mites que Amadeu Carbó desmunta en el llibre és que la Mare de Déu de la Mercè substituís Santa Eulàlia com a patrona de Barcelona. En una entrevista a l’Infobarris, el folklorista i expert en cultura popular es mostra contundent: “Això no és cert”.
Explica que la Mercè havia estat una advocació molt estimada pels barcelonins des del segle XIII, però no va esdevenir patrona de la diòcesi fins al 1868. Carbó defensa que Santa Eulàlia i la Mercè no són figures excloents, sinó complementàries: la primera representa les arrels més antigues de la ciutat i el seu passat romà, mentre que la segona s’ha acabat identificant amb la Barcelona moderna i amb la festa major que, des del 1871, ha esdevingut una de les celebracions més populars de la ciutat.
Com va arribar el patronatge de la Mercè?
El llibre també posa llum sobre un episodi poc conegut que va implicar l’Ajuntament de Barcelona, el Bisbat i el Vaticà. Carbó defensa que la proclamació de la Mercè com a patrona va estar vinculada a una reforma dels calendaris festius i laborals en plena industrialització, un context que va acabar afavorint el reconeixement oficial de la Mare de Déu de la Mercè el 1868.
Un dels antecedents clau per a aquest patronatge el situa Carbó en el vot que el Consell de la Ciutat va fer a la Mare de Déu de la Mercè durant la plaga de llagostes de finals del segle XVII. Segons l’autor, aquell primer vot va establir una relació de protecció amb l’advocació mariana, però no la va convertir encara en patrona de Barcelona.
