La història de les fotografies del britànic Alec Wainman (1913-1989) és també la d’una aventura partida en dues parts, per culpa de la fragilitat de la ment però també per la societat capitalista. El relat comença el juliol del 1936, amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, quan Wainman era un jove de 23 anys, idealista, i que va decidir enrolar-se en la Unitat Mèdica Britànica per donar suport al bàndol republicà. Durant el viatge, va canviar contínuament de funcions: va començar conduint ambulàncies, va exercir d’intèrpret i va acabar sent secretari de premsa de l’últim govern tricolor, però la tasca que no va abandonar mai va ser la de fotògraf.

Durant els anys de la Guerra Civil, Alec Wainman va retratar la vida quotidiana a Catalunya amb imatges del front, però també de les ciutats, rere les trinxeres, en què va ajudar a perfilar com era la vida en temps de conflicte bèl·lic. Aquesta guerra va quedar camuflada, primer per la Segona Guerra Mundial i, després, per la guerra freda, però va cridar l’atenció d’un editor londinenc que volia publicar la feina de Wainman. De fet, compartir les instantànies que havia retratat era un dels anhels que el fotògraf encara no havia realitzat. És per això que li va enviar tot el material: fotografies originals, dietari de guerra i correspondència.

Fotografia d'Alec Wainman

Però les dificultats econòmiques van dur l’editor anglès a fer fallida i les imatges no van veure mai la llum. A més, l’Alzheimer també va creuar-se en el camí d’aquestes instantànies. Tant l’editor londinenc com Wainman van contreure la malaltia i el material es va donar per perdut. Així, l’autor va morir sense tornar a veure mai més la seva col·lecció, formada per 1.650 negatius de la Guerra Civil, a més d’altres documents de la seva trajectòria vital i professional.

Un cop de sort per recuperar-ho tot

Els llegats personals no poden donar-se mai per perduts i l’any 2005, quan l’editor anglès va morir, Jeanne Griffiths, editora de Time Life, va quedar-se amb la seva col·lecció. Al seu domicili, en una maleta de pell, hi havia també el material que Wainman havia enviat feia 30 anys. Tot i això, no va ser fins a l’any 2013 quan el fill del fotògraf, John Wainman, va contactar per atzar amb Griffith. La trobada va posar punt final a una recerca intensa de 40 anys, però va marcar l’inici d’una nova etapa: fer difusió de l’obra.

Fotografia d'Alec Wainman

“Més enllà de les trinxeres”

Dit i fet. John Wainman va tardar només dos anys a complir el pacte amb la memòria del seu pare i va editar un llibre amb 200 fotos de l’obra, ‘Life souls’. El somni del fotògraf ja estava completat, però la col·lecció encara ha seguit recorrent món. Entre el 21 de juny i el 3 de novembre el Museu d’Història de Catalunya dona cabuda a 150 fotos inèdites d’aquesta col·lecció. Ho fa amb l’exposició “Més enllà de les trinxeres”, en què es pot veure part del treball d’Alec Wainman.

La inauguració d’aquesta mostra ha servit també per posar una peça més en el puzle de la memòria. Ha reunit el fill de Wainman amb Herminio Martínez, que va escapar de la guerra el 1937, quan tenia set anys. Ho va fer a bord d’un vaixell que el va dur des de Santurtzi, al País Basc, fins a Southampton. A Anglaterra va conèixer el fotògraf i ara el recorda com una “persona excel·lent”, que va treure 14 republicans d’un camp de concentració del sud de França. Martínez ha estat un dels primers visitants de l’exposició i s’ha emocionat amb alguns dels personatges retratats, els quals va poder conèixer a Anglaterra en una casa llogada per Wainman en què van viure exiliats de guerra.

Fotografia d'Alec Wainman

Aquest és només un exemple de la força de les imatges i la seva capacitat per remoure consciències. De fet, és el que n’esperen tant el fill del fotògraf com Herminio Martínez, que volen que serveixi no només per reconstruir fragments de la memòria col·lectiva, sinó també per reforçar el coneixement popular de l’impacte que la guerra i el franquisme van tenir en la societat espanyola.