“Al Japó, la vida de la gent depèn de la reacció dels mitjans de comunicació”

Una de les sessions ha tractat especialment sobre com es pot informar en situacions de crisi i, en cas de catàstrofe natural, com les xarxes socials es poden convertir en una font d’informació ràpida i directa i, fins i tot, en una eina per localitzar persones desaparegudes. La societat japonesa està molt tecnificada i aquest és un dels motius pels quals les xarxes socials i la comunicació a través d’Internet van tenir un paper molt important durant el terratrèmol i el tsunami, però també durant la crisi nuclear de Fukushima. De fet, moltes de les imatges que van arribar als mitjans de comunicació espanyols eren vídeos penjats a YouTube pels mateixos japonesos.

La periodista independent Tomoko A. Hosaka, que aleshores treballava per a l’agència Associated Press, ha explicat la seva experiència durant la cobertura del terratrèmol. AP disposa d’una petita oficina a Tòquio i dues hores després del terratrèmol va mobilitzar vuit equips a diverses zones afectades pel tsunami a enregistrar imatges. Un d’aquests equips estava format per la Tomoko que, ràpidament, va decidir informar a través de Twitter del que passava sobre el terreny. La periodista afirma que va voler comunicar-se mitjançant la xarxa social i fer-ho en anglès, ja que la gent tenia “fam” d’informació, i molts no hi tenien accés, perquè les primeres cròniques i imatges que arribaven als mitjans internacionals s’estaven produint en japonès.

Immediatament van començar a seguir-la milers de persones que, segons la Tomoko, volien “sentir-se connectades” i seguir minut a minut la informació que arribava des del Japó. De seguida es va adonar que a la xarxa hi havia molta informació, una part important de la qual eren rumors i dades no contrastades. Segons la periodista, però, els usuaris de Twitter ràpidament van distingir en qui podien confiar o no. Al seu compte de Twitter, la Tomoko no només explicava la informació estrictament oficial, sinó que també donava dades del que veia al carrer, com se sentia i què li explicava la gent amb qui es trobava. Per exemple, durant els primers dies, la periodista va explicar que no aconseguia localitzar la seva àvia a qui, finalment, va trobar.

Precisament la recerca de persones desaparegudes va teixir una xarxa social analògica, segons la Tomoko Hosaka. Als ajuntaments, per exemple, els veïns penjaven a les parets desenes de papers amb els noms i les característiques dels éssers estimats que havien desaparegut. Era, segons la Tomoko, un gran mur en el qual tothom buscava algun amic o familiar i al qual la resta s’adreçava per veure si podia ajudar d’alguna manera. Es va establir així de forma espontània un sistema de recerca a cadascun dels pobles afectats.

Una altra visió interessant sobre la cobertura de la catàstrofe del Japó, l’ha donada l’Aiko Doden, una de les cares més conegudes del canal públic NHK. L’Aiko és un perfil diferent del de la Tomoko, treballa per a la cadena més important de televisió del Japó i ho fa amb els mitjans “tradicionals”. El dia 11 de març de 2011 el canal va interrompre immediatament la programació regular per advertir de la necessitat d’evacuar urgentment les cases pel terratrèmol. Ho va poder fer perquè la cadena pública està connectada als serveis d’alerta. A partir d’aquest avís es va activar el protocol que la NHK té preparat per a situacions com aquesta. 45 helicòpters amb els corresponents operadors de càmera es van posar en marxa per sobrevolar el país i poder oferir imatges en directe (la majoria de les quals es van emetre a desenes de països i van arribar a casa nostra). 60 càmeres amab control remot situades en punts estratègics del país van enviar imatges en directe a les instal·lacions de la NHK, unes imatges que aquí van mostrar-nos la magnitud de la tragèdia, però que allà, sent emeses en directe, van advertir molts ciutadans japonesos de l’enorme perill que corrien i van poder, fins i tot, salvar vides.

Per l’Aiko, durant el terratrèmol del Japó informar va deixar de ser un exercici intel·lectual i es va convertir en una feina d’extrema importància: “Al Japó, la vida de la gent depèn de la reacció dels mitjans de comunicació”. Una reacció que en aquest cas va ser ràpida i va actuar com a servei públic d’emergència. Segons l’Aiko, els mitjans de comunicació japonesos, especialment els públics, no obliden en cap moment que estan al servei del ciutadà i que tenen una responsabilitat de la qual han de ser conscients.

En acabar les intervencions, les dues periodistes han coincidit que ja no té sentit parlar “d’antics i nous” mitjans de comunicació. Aquesta dicotomia, diuen, és inútil i no ajuda a sumar esforços. Segons l’Aiko i la Tomoko, el més important és el contingut, la voluntat d’explicar històries i d’advertir el ciutadà quan corre perill, fer periodisme independentment del mitjà de difusió que s’utilitzi per fer-ho. Segons Doden, “la informació necessita tecnologia però, sobretot, persones”. Les xarxes socials, ha dit, s’han d’aprofitar per la immediatesa i la permeabilitat que ofereixen. Els mitjans tradicionals, però, generalment tenen més recursos materials i ens poden permetre oferir una cobertura més àmplia.

Totes dues han reconegut també la dificultat per informar de la catàstrofe en alguns moments. Un exemple n’és tota la informació relativa a la crisi nuclear de Fukushima, sovint poc clara per part de les autoritats i de l’empresa TEPCO. Alguns dels assistents a la sessió han retret a les periodistes el que consideren una manca d’independència. Elles, però, han insistit en la dificultat que suposa informar en circumstàncies tan extremes. En qualsevol cas, amb més o menys encert a l’hora d’elaborar la informació, el que han coincidit a destacar els i les ponents és que el terratrèmol del Japó ha estat un dels esdeveniments més documentats de la història.