Quan parlem d’Adrià Collado es fàcil ubicar-lo ràpidament pels seus papers a Aquí no hay quien viva o a La que se avecina, que, per cert, aquest novembre estrenarà la dissetena temporada. El que potser no tothom sap és que l’actor és barceloní, concretament del barri de Gràcia: “Vaig viure tota la meva infantesa i joventut a Vallcarca i a Gràcia és on passava la meva estona lúdica; als Cinemes Verdi, a les places”. I, és clar, com no podia ser de cap altra manera, guarda grans records de les festes de Gràcia. “Fa molts anys, venien una ampolla de lleixiu de color blanc que la buidàvem i l’omplíem de cervesa; aleshores, es podia beure pel carrer i anaven tots els xavals i xavales bevent de les ampolles de lleixiu”, recorda l’actor.
Un record anecdòtic però ni de bon tros el més dolç que hi té amb la ciutat, que situa al carrer de Petritxol, on lamenta que fa massa temps que ja no va. “Recordo quan era petit, i fins i tot amb 14-15 anys, que baixava a prendre la xocolata amb la nata i els melindros. Però ara amb els meus amics cada cop ens costa més baixar de plaça de Catalunya, com que és zona de turistes, és una mica complicat”, diu. Pel que fa als records agres, assegura no tenir-ne: “La veritat és que només recordo les coses bones”.
“Hem d’intentar recuperar el que és propi”
Collado és clar sobre l’excés de turisme de Barcelona, per això té clar que si pogués canviar alguna cosa de la ciutat seria “la massificació i el problema de l’habitatge”. Lamenta que hi hagi tanta gent que hagi de marxar de la ciutat perquè no es pot permetre viure-hi tot i que reconeix que no té clara quina és la solució. “Suposo que és un problema que passa a tot el món, te’n vas a Nova York i al centre també tot son turistes i expats. És el capitalisme, amics!”.
“Recordo la botiga Vinçon, com tantes d’altres, que eren especials i t’ensenyaven coses diferents, i ara trobes les mateixes botigues aquí que arreu del món”
“Em sap greu que no es guardin les coses realment interessants de la ciutat i que es canviïn per coses noves que no són ni de bon tros tan espectaculars. Recordo la botiga Vinçon, com tantes d’altres que en el seu moment eren especials i t’ensenyaven coses diferents. I ara trobes les mateixes botigues aquí que a París o arreu del món. O quan veig fotos de l’època modernista i, per exemple, al passeig de Sant Joan hi havia aquells quioscos…. com pot ser que en aquell moment ho destrossessin? Potser l’Ajuntament hauria d’intentar protegir els llocs emblemàtics de Barcelona“, reflexiona l’actor.
I afegeix que passa fins i tot amb els restaurants. “Baixes una mica per sota de la Rambla i costa trobar un restaurant on hi hagi cuina autòctona, quasi tot són cadenes. I a mi m’encanta poder menjar tot tipus de menjar, però potser hem d’intentar recuperar el que és propi. Hi ha cabuda per a tots, però els lloguers són molt elevats i els negocis s’acaben dedicant al turisme; i si el turista vol paella, sangria i toros, sembla que se li ha donar… quin horror!“. Aquest problema, però, no només afecta Barcelona. “A Madrid passa igual”, diu. I ho sap molt bé perquè hi passa llargues temporades.
La millor ciutat del món… i punt
Quan Adrià Collado no és a Barcelona, que per la feina passa sovint, troba a faltar “el tarannà i el dia a dia” barceloní. Lamenta que es diguin coses negatives de la ciutat, com que és bruta o insegura, perquè, rebla: “Nois, noies, Barcelona és la millor ciutat del món. He viatjat relativament i no veig una ciutat millor per viure al món. Ho tens tot. No només és la cuina, és el mar, la muntanya; mira on som! Els Jardinets de Gràcia, és una meravella això!”. Queda clar que el seu vincle amb la ciutat és especial: “És on he nascut, on he viscut part de la meva vida i on crec que moriré”.
“Aquí o a Sant Just Desvern, o al Baix Llobregat, però per la zona”, afegeix, per restar dramatisme a la seva resposta.
