20 anys de l’incendi del Gran Teatre del Liceu

En l’imaginari dels barcelonins hi haurà per sempre més gravada la imatge del Liceu en flames. Va ser el 31 de gener de 1994. El Gran Teatre del Liceu vivia moments d’esplendor. Després de la crisi dels anys 70, el coliseu va veure la necessitat d’una intervenció de l’Administració pública per tornar a ser un teatre de referència. El 1981 la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu van crear el Consorci del Gran Teatre perquè es fes càrrec de l’explotació i la gestió. Una iniciativa que va consolidar la programació d’excel·lència i va fer disparar el nombre d’abonats. Però la trajectòria ascendent es va truncar amb les flames d’aquell últim dia de gener de 1994. L’incendi es va declarar cap a les 11 del matí. En poc més de dues hores va destruir l’escenari i el pati de butaques.

L’aleshores regidor de Cultura a l’Ajuntament, Oriol Bohigas, recorda que en el moment de l’incendi estava reunit al Palau de la Virreina “discutint temes de pressupost, de fet parlàvem, entre altres equipaments, del Liceu i que la situació econòmica era molt complicada”. En un principi no van donar importància a la columna de fum que sortia del coliseu. “Quan vam esbrinar que la cosa era seriosa vam anar cap allà i vam instal·lar una mena de centre provisional d’estat major al despatx de l’arquitecta Beth Galí”. Un despatx situat just davant del Liceu on es van reunir representants del consistori, la Generalitat i també periodistes que cobrien el succés. “Un cop superat l’ensurt i el disgust inicial he de dir que totes les institucions van reaccionar amb generositat, tots vam tenir clar que calia tornar a aixecar el Liceu”. Aquestes veus van aconseguir imposar-se a un corrent que, segons explica Bohigas, era partidari d’ensorrar el teatre i reubicar-lo als jardins del Palau de Pedralbes.

Els treballadors van témer per la continuïtat del teatre

Una mica més avall del Liceu, al Teatre Principal, hi va haver una altra reunió important. L’aleshores director general del teatre, Josep Caminal, va convocar els treballadors per consensuar les accions a seguir. Un d’aquests treballadors era Jaume Tribó. Tribó és l’apuntador del Liceu des de l’any 1974. Actualment presumeix de ser el treballador amb més antiguitat de la institució en la qual continua en actiu “amb la mateixa passió que el primer dia”. El 31 de gener de 1994 recorda que Caminal va dir als treballadors que no volia passar a la història com el director a qui s’havia cremat el teatre sinó “com qui el va refer”.

L’esperit del coliseu que es va cremar

Tribó s’emociona quan parla del teatre cremat “era un dels més bonics i importants del món, amb una acústica excepcional”. Enyora l’antiga sala i confia que “l’esperit, després de 20 anys, s’està començant a refer”. D’aquesta recuperació en depèn, segons Tribó, el futur d’un teatre que ja haviscut altres moments econòmics difícils. Tribó, que està recollint per escrit la memòria del dia a dia de la institució, assegura que “el 1872 a meitat de temporada l’empresari propietari del Liceu va fugir i va abandonar tothom a la seva sort”. D’episodis com aquell se n’han succeït més: “No és nou, els qui fa molts anys que hi treballem hem sentit a parlar moltes vegades de la crisi del Liceu”.

Després de refer-se de dos incendis, la crisi econòmica actual pot suposar un tercer incendi, potser el més difícil de superar. A la davallada d’espectadors per l’augment de l’IVA al 21%, cal sumar-hi les retallades de les subvencions públiques: el pressupost s’ha reduït prop de 20 milions en els últims cinc anys.  Retallades que han conduït el Liceu a una situació insòlita amb un ERO temporal el setembre de 2013.

La mezzosoprano Rosa Cristo, que el 31 de gener de 1994 participava en la representació de l’opera ‘Matíes el pintor’, de Paul Hindemith, creu que el teatre està sota mínims però que si va poder ressorgir el 1999 “la societat catalana ha d’entendre que el Liceu és el màxim estandard cultural i ha de reaccionar”. Cristo reclama “ambició artística”. “Mantenir un nivell d’excel·lència no és possible amb les circumstàncies actuals”, afegeix, i conclou que l’edifici s’ha reconstruït però que ara manca “dotar-lo de contingut”. Cristo és molt crítica amb l’ERO que es va viure a principi de temporada. “Les portes tancades durant setmanes perjudiquen el nivell artístic i també la imatge internacional del teatre.

El futur de l’entitat

Per donar un gir a aquesta situació el Liceu va anunciar fa uns mesos la contractació d’un nou director general de perfil gestor per reflotar les arques del teatre. L’escollit va ser Roger Guasch. Fa només uns dies va presentar el pla de viabilitat. Un cop analitzat l’estat financer del teatre,  que en set anys ha perdut 5.000 abonats, ha rebaixat en més d’una vintena el nombre de funcions i ha perdut 100.000 espectadors, Guasch ha fet una crida a recuperar “l’esperit de 1994 per tirar endavant”. L’equip que lidera la institució Admet que caldrà fer feina “repensar-nos, però com ho ha fet tothom”.

Plenament confiat en les possibilitats de recuperació de l’entitat es mostra també el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. “No pot ser d’una altra manera”, afirma convençut, “se’n sortirà, amb projecte de qualitat, després de sis anys de crisi sense interrupció, ara la gestió ha millorat”. Mascarell, que recorda que el gener de 1994 estava a Cannes, creu que ara la institució “està ben orientada, a mans d’un bon equip professional que sap molt bé el que ha de fer”.

Elogis a l’equip de Guasch, que en la intervenció que va fer fa uns dies per presentar el pla de viabilitat va defensar la importància de desenvolupar un projecte social, “sense el qual el Liceu no té futur. Hem de ser capaços de desenvolupar el potencial d’atracció cultural del coliseu”. El nou director general admet, a més, que “com a Liceu no hem sabut reaccionar, ho hem de reconèixer. El problema ve de lluny, no és d’ara”, sentencia.

No hi ha dubte que la història del coliseu està farcida de moments difícils. Però si en una cosa hi han coincidit tots els que han recordat l’incendi de 1994 és a elogiar l’empenta unitària que societat i administracions van demostrar per fer ressorgir el Liceu. 20 anys més tard, potser aquesta continua sent la clau de la supervivència.