La Sastreria J. Sospedra va ser un referent de Nou de la Rambla durant 78 anys. Tres generacions de la família van mantenir aquest establiment de tota la vida, però amb la jubilació del Joaquim Sospedra es va abaixar la persiana per última vegada. Els vestits de fantasia clàssics d’home, fets a mida, van passar a la història. També els antics patrons heretats i una manera de vestir que té poc a veure amb la moda ràpida del segle XXI. La Sastreria J. Sospedra va tancar l’estiu del 2019. No s’ha tornat a obrir. Queda per al record del teixit comercial de la ciutat, el reportatge que un equip de betevé en va fer cinc anys abans, el novembre del 2014.

1941-2019

El 1941 l’avi del Joaquim Sospedra va agafar el traspàs de la sastreria que havia obert al carrer de Nou de la Rambla temps enrere. Tres generacions més tard, “el 80 % de les peces de roba que llueixen a l’aparador encara es dissenyen aquí”, deia el Joaquim l’any 2014. Americanes, camises, pantalons, armilles i corbates de tall clàssic per lluir de festa. A l’interior, centenars de capses emmagatzemaven de forma endreçada el gènere; desenes de models de camises. Aquestes capses apilades els els permetien, segons el Joaquim, “tenir un en estoc més variat que en qualsevol comerç tradicional”. Parlava mentre mostrava una camisa de setí de color lila llampant, i prosseguia: “Nosaltres n’hem fet tota la gamma de colors, segons la temporada”. A la Sastreria Sospedra s’hi podien trobar models “difícils de trobar en un fabricant habitual, com llaços de corbata de fantasia”. L’interior estava dominat pel mobiliari de fusta, inclosos els arrambadors, i uns taulells acabats amb vidre que els permetien lluir millor els articles. I també tres cadires, senyal que en aquest establiment els clients s’hi passaven, segurament acompanyats, una bona estona.

Americanes brillants sobre l’escenari

La sastreria estava dividida en tres nivells. A la planta inferior hi havia una sala dedicada a emprovar-se els vestits, americanes i camises, en un espai creat els anys 60 dominat per una columna de gressite verd molt representativa de l’estil d’aquella època, on tenien “clàssics en satí de color negre o fantasies més estrafolàries“, deia el Joaquim mentre ensenyava una americana de color crema amb les butxaques ribetejades en negre. “La majoria van a parar a escenaris” explicava el Joaquim el 2014. I darrere seu lluïen d’altres models de colors igualment llampants.

El taller

A la planta superior hi havia el taller. “Aquí dissenyo i faig els meus patrons, tallo la roba…” explicava el Joquim amb la tisora a la mà, abans de començar a treballar amb la roba d’uns pantalons. Moltes d’aquestes formes de cartolina reposaven a la paret, lligades des de fa molts anys amb cordills. “El patró té molt poca variació, encara existeix en molta industria petita de la confecció”, explicava. El quartet de la planxa es mantenia també impolut. “La planxa és bàsica tan en la confecció com en l’acabat, és una eina més, com una tisora o una màquina de cosir”. El 2020, molts d’aquests estris han desaparegut, i alguns dels patrons han passat a mans del seu cosí, que encara conserva la sastreria familiar al seu establiment del carrer de Sants.