El poeta Joan Margarit recordava els seus anys d’infantesa al voltant del Turó Parc en aquesta entrevista en què parlava de la seva relació amb Barcelona i en la qual ens recitava ‘Retorn al Turó Parc’ i ‘La professora d’alemany’.
Recorda com aquest Parc de Rubió i Tudurí va ser on va passar bona part de les aventures dels 10 als 15 anys. Per Margarit una ciutat té molts indrets, com una nuvolosa conjunta que et persegueix.
Quan una ciutat és teva o tu ets d’una ciutat difícilment te la pots treure del damunt. Jo tinc la fortuna de no poder treure’m de damunt Barcelona.
Conservar i transformar
Com a arquitecte, Margarit destaca que cal un equilibri per conservar allò que ens agrada i hem viscut a la ciutat i les necessitats d’avançar en la transformació i renovació urbana.
No hi ha res més trist que una ciutat conservada, però morta. Diria que prefereixo que es destrueixi una mica més del compte si és el tribut a la vida, que fer l’error de conservar massa.
Arquitecte de les paraules
Per Joan Margarit l’arquitectura té lleis que s’aprenen, un fet que no passa, segons el poeta, amb la poesia.
Amb la poesia has d’estructurar uns bigues que són les paraules i tot el càlcul l’has de fer tu. És més cruel i dur l’exercici de la poesia.
Una conversa amb Joan Margarit del programa ‘Connexió Barcelona’ al setembre del 2010, quan el poeta va ser el pregoner de les Festes de la Mercè, on va recitar el seu poema ‘La llibertat’, amb una referència clara a la convocatòria de la vaga general prevista uns dies després.
