Va ser la responsable l'any 1972 de començar la febre pels videojocs. Aquesta consola Odissey del fabricant de televisors Magnavox va ser la primera, però no va fer una gran campanya de màrqueting i ràpidament, Atari, va imposar el seu model per damunt de la competència. Històries com aquestes es poden descobrir a la fira Retrobarcelona, dedicada els aficionats nostàlgics dels inicis de l'oci digital. La fira Retro té altres al·licients. Els tornejos, per exemple, generen molta expectació. Aquí els dos finalistes de la passada edició de Windjammers, un joc de la consola Neo Geo de 1994, es juguen un passi a la final. Un altre dels grans clàssics de lluites, l'Street Figther 2 que va sortir al mercat el 1991, va marcar tota una generació de jugadors de la Supernintendo. La solidaritat també té un espai destacat a la Retrobarcelona. A partir dels aliments que un porti, pot triar algun videojoc antic, o fins i tot una consola, que algunes persones han portat de manera desinteressada. Els aliments recollits van a parar directament al Banc dels Aliments o bé a Càritas.

La maduresa del públic és segurament un dels trets distintius de la Retrobarcelona. El seu responsable, Carles García, diu que la majoria del públic és masculí i té entre 30 i 35 anys. Si bé la passió per les coses retros no té aturador, a la fira es pot trobar un públic força jove. Segons l’organitzador, un dels principals motors de la fira Retro és la nostàlgia, i això es nota.

Una exposició amb peces dignes d’un museu, màquines recreatives dels anys 80 i 90, algunes parades amb productes per a col·leccionistes i algunes conferències per parlar, per exemple, de la història dels videojocs a Espanya conformen aquest paradís dels amants de les beceroles de l’oci digital. A la conferència s’ha posat de manifest com els videojocs espanyols s’han basat especialment en la creativitat amb molt pocs recursos.

Per García, els videojocs d’abans eren més artesanals, amb més espai per a la creativitat i es podien fer amb un equip d’unes 10 persones. Avui són veritables superproduccions, amb equips inacabables i en què la creativitat apareix amb comptagotes perquè es pugui vendre al màxim de públic possible.

Dins l’exposició de la història de la consola es pot trobar una Odyssey de l’any 72 i considerada com la mare de totes les consoles. També es poden veure algunes de les primeres Atari, com Pong, també de l’any 72. Precisament la lluita entre aquestes dues empreses per guanyar el mercat de les consoles domèstiques va acabar amb Atari com a clara guanyadora. Després vindria Nintendo, amb la seva Color TV Game 6, del 1976, i el Japó es començaria a posicionar com un dels gegants de l’oci electrònic.

El Retrobarcelona també té espai per a altres propostes una mica més modernes. Els visitants poden jugar amb els clàssics d’AmigaSpectrumAmstrad. Les màquines recreatives, típiques de les sales dels anys 80 o fins i tot els painball acaben oferint-hi hores i hores de diversió als més nostàlgics.

Un altre dels reclams de Retrobarcelona són els tornejos. Dos títols acaparen les preferències del públic: el Windjammers, una espècie de joc de frisbee que va aparèixer l’any 1994 a les consoles i recreatives, i el Neo-Geo, de la japonesa SNK. L’altre és el clàssic de la consola Supernintendo, Street Figther II, del 1991 i que viu ara mateix una segona joventut.

El Retrobarcelona també té aquest any una part solidària que es diu Videojocs per Menjar. Gràcies a un seguit de donacions, tots aquells que vulguin portar aliments a la fira els podran intercanviar per videojocs clàssics. Com més aliments hi portes, millors són els productes retro als quals es pot accedir. En només unes hores de dissabte ja havien recaptat més quilos de menjar que en tota l’edició de l’any passat.