"Aquí hi posa: 'a dos canes lopo'. I la gent s'imaginava històries de llops i coses d'aquestes.... i si ens hi fixem en català hi posa 'a dos canes lo pou', perquè l'article 'lo' encara es feia servir fins el segle XIX: i vol dir que a dues canes hi havia un pou. I una cana és això: d'aquí fins allà, això el que ens està marcant és una cana, que és una mesura catalana que hi havia. Aleshores vol dir que a dos canes d'on hi ha la inscripció, una cana seria com un metre ara, a dues canes d'aquí hi havia un pou." “Els vells carrers de Barcelona no són només allò que ara veiem a simple vista. Si ens hi aturem una estona en silenci i parem atenció, encara es poden sentir els crits dels avalots, rialles de la canalla, l’olor d’espècies, els carros i cavalls, la sensació agra de la por, il·lusions i esperances, odis i amors, i llegendes i mites que encara volen per entre els carrerons d'aquestes Barcelones d’altres temps, d’Altres Barcelones… Les sentiu?…” DANI CORTIJO, historiador "Jo ja fa temps que estic treballant amb temes de fer visites històriques per Barcelona i em fixava que la gent s'anava quedant amb aquella anècdota, aquella història curiosa. Quan anava passejant, o anava a comprar una cosa a un amic, o simplement anant de festa i caminant per aquí, no em podia estar d'explicar: mira, allò que hi ha allà, això era un antic gremi o en aquest carrer hi ha una llegenda... i el que em sorprenia més és que a la gent li agradava." "Fins que un dia un amic em va dir: 'i això, per què no ho penges en un blog?' I vaig pensar que aquesta sensació que tinc jo de passejar per Barcelona i no només veure aquesta Barcelona sinó veure'n més, ho trobo molt enriquidor i vaig pensar que s'havia de compartir." "La gent es queda amb l'anècdota: aquest carrer té aquest nom posat perquè hi havia tal persona que vivia en aquest carrer que es dedicava a una cosa.... i el que m'he fixat és que és una cosa que li agrada, és com si li agradés a tothom." "Tinc bastants amics que viuen fora de Catalunya... i el primer dia que vénen jo els dic: 'jo primer et faig la meva visita. I els porto al típic carreró que ningú sap, al bordell que hi ha a una cantonada on hi ha una marca parada, que sé que allò no ho veuran si no és que algú els ho ensenya. I després els dic: 'ara agafa la Lonely Planet i ves on vulguis i mira el més típic de tot arreu' Qui ha de fer de turista som nosaltres. Als turistes els hi donen una espècie de Barcelona que és aquella Barcelona ideal en què tot és Modernisme, tot és feliç i tot és maco, i potser també hem de trobar la bellesa en tots aquests racons, potser no tant espectaculars com una Torre Agbar o com un Parc Güell, però un raconet amb una inscripció en una paret... és la nostra Barcelona, potser.