No és el mateix el motor de cerca que la font. Aquesta distinció és la base de la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a l'hora d'eximir Google de l'obligació de garantitr el dret a l'oblit, el dret que té una persona que no se la relacioni amb actes del passat. Pel Tribunal, Google no té responsabilitat sobre els continguts i per això els afectats, per esborrar el seu passat a la xarxa, han de demanar explicacions a la pàgina original. El cas el va portar a Europa l'Agència de Protecció de Dades espanyola arran d'una petició d'un home que volia esborrar un antic litigi immobiliari. Fer desaparèixer fets del passat a Internet, però, és gairebé impossible. La resolució del cas encara està pendent de confirmació, el 80 per cent dels dictàmens del Tribunal de Justícia Europeu, però, s'acaben convertint en sentències.
La responsabilitat sobre els continguts la tenen els webs, no els cercadors. Aquesta és, de forma molt resumida, la conclusió a la qual ha arribat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en entendre que Google no és el responsable de publicar informacions, i per això eximeix el cercador de qualsevol responsabilitat sobre el que circula a la xarxa procedent d’altres webs. Es tracta d’un dictamen que, en espera de la sentència definitiva, determina que l’anomenat “dret a l’oblit” -segons el qual les persones tenen dret que no se les relacioni amb actes del passat quan ja ha complert amb ells- ha de reclamar-se de forma individual i no col·lectiva. Així, si un internauta troba alguna informació sobre ell mateix que no voldria que s’hagués publicat, ha d’anar directament al web que l’ha feta pública i demanar que es retiri. Els motors de recerca, un cop detectin la modificació, corregiran el resultat.
Ara bé, segons l’expert en Internet i noves tecnologies Xavier Vidal, és pràcticament impossible fer desaparèixer del tot el nostre rastre ja que la xarxa és “com una habitació de miralls” en la qual la informació és enviada, replicada, tuitejada i difosa per múltiples vies. A més, ni la font que ha publicat les dades ni el cercador no poden garantir que ningú no hagi realitzat una còpia del material que l’usuari en qüestió no vulgui que sigui públic. Posem per cas que un diari publica una informació sobre un individu i aquest demana que s’elimini. Si el diari accedeix a suprimir la informació, els cercadors en modificaran el resultat, però no es podrà evitar que continuï apareixent en altres webs o xarxes socials, per exemple. El dret a l’oblit, doncs, es pot reclamar però el procés pot ser llarg i, sovint, de poca utilitat. Segons Vidal “la batalla pel dret a la privacitat està perduda, i ara cal preservar la intimitat, decidir què no publiquem”, ja que els cercadors, les xarxes telefòniques i altres sistemes poden detectar i rastrejar la nostra petjada digital, dades a les quals poden accedir cada vegada que naveguem per Internet.
El dictamen de la Unió Europea arriba per una petició de l’Audiència Nacional que, a instàncies de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, va reclamar pel cas d’un ciutadà que veia el seu nom relacionat amb un antic cas de subhasta d’un immoble que ja estava resolt i que considerava que l’estava perjudicant professionalment. Google ha celebrat l’opinió del Tribunal de Justícia Europeu, que restringeix el dret a l’oblit tot i que el text preliminar no té caràcter vinculant. El cercador, però, potser no celebrarà tant una decisió que també s’ha de prendre en les properes setmanes: si la UE decideix que Google ha de cenyir-se a les lleis de protecció de dades de cada país, també podria determinar que ha de pagar impostos a les nacions on té una activitat econòmica o comercial i això perjudicaria l’empresa nord-americana, que actualment tributa fora de l’estat espanyol per estalviar-se gran part de les taxes.
