En plena postguerra, quan la Diagonal encara era una zona poc urbanitzada i per Barcelona hi circulaven pocs cotxes, la Penya Rhin va decidir organitzar un gran premi automobilístic en un nou circuit, el de Pedralbes. Era una època de mancances materials però el règim franquista volia obrir-se a l’exterior i la ciutadania tenia ganes de tornar a la normalitat. Tot plegat, va afavorir el naixement d’aquest circuit, que va aconseguir un gran èxit de públic en la primera cursa que va acollir, el 1946.
Es calcula que hi van assistir unes 300.000 persones, un èxit que no es va tornar a assolir en un esdeveniment automobilístic fins als anys 80, quan el París-Dakar va passar per Barcelona. A més de la poca oferta d’oci que hi havia en el moment, també hi va ajudar el baix preu de les entrades: “Pensem que eren dues pessetes veure els entrenaments i tres pessetes veure el gran premi“, comenta la historiadora Laura Molinos, membre de l’Associació Conèixer Història.
Uns anys després de la primera cursa, el 1951 hi va tenir lloc el primer campionat de Fórmula 1 que se celebrava a l’estat espanyol i que, a més, era la final del campionat mundial. En aquell moment es va ampliar el recorregut, que va passar de quatre a sis quilòmetres i que recorria l’avinguda Diagonal, la d’Esplugues, la de Pedralbes, el passeig de Manel Girona i el carrer de Numància. L’argentí Juan Manuel Fangio va aconseguir la seva primera victòria en aquell campionat.
Però el circuit de Pedralbes va estar poc temps en funcionament, ja que el 1954 s’hi va celebrar la darrera cursa. L’any següent, l’accident de les 24 hores de Le Mans on van morir 83 persones, va portar a revisar les mesures de seguretat dels circuits de tot Europa. El de Pedralbes no es va considerar prou segur i s’hi van deixar d’organitzar curses. No va ser fins al 1969 quan Barcelona va recuperar un circuit automobilístic, aquest cop a Montjuïc.
Del desaparegut circuit l’únic que en queda avui és la gran amplada de la Diagonal al pas per Pedralbes.
