El Patronat de l’Habitatge va triar el nom de Canyelles en referència a la font del mateix nom que hi ha ben a prop, a Collserola. Va construir grans blocs de pisos enmig del conegut com a Pla de la Guineueta Vella, després d’un llarg procés d’expropiació de cases, terrenys i barraques. La construcció dels pisos nous urgia i es va fer el més ràpid possible per acollir unes 19.000 persones, de les quals només una part procedien de l’antic barri. “La majoria proveníem d’altres d’expropiacions a altres zones de Barcelona, com ara el Carmel, el Poblenou, el turó de la Rovira… –explica Miquel Abdón, de l’Associació de Veïns de Canyelles. Ell va ser un dels veïns que va estrenar el nou barri l’any 77. “Quan hi vam arribar, per no haver-hi, no hi havia ni llum als carrers, quan es feia de nit els fanals no estaven connectats a la xarxa elèctrica i estava tot a les fosques. No teníem tampoc ni entrada i sortida cap a Barcelona, teníem un camí que els mateixos cotxes havien fet a la rasa de la ronda actual, per entrar i sortir. No teníem escoles i tots érem famílies amb nens. No teníem botigues. No teníem res”, Un altre dels veïns és president actual de l’AV Canyelles, Manuel Sánchez. “Vam venir a viure sense tenir llum a casa. Van trigar cinc o sis mesos a donar la llum als blocs”, afegeix.
Manifestacions, reivindicacions i segrestos d’autobús
Ben aviat els veïns es van organitzar per reclamar tot allò que mancava al barri, que era pràcticament tot. “Vam segrestar un autobús perquè el fessin arribar al barri –explica Miquel Abdón–, les dones van aturar les obres de la ronda de Dalt perquè la volien construir al mateix nivell, com la Meridiana, i després d’anys de lluites la tenim deprimida i coberta. Vam lluitar per escoles i escoles bressol. Vam lluitar per un mercat…”. Sánchez recorda altres lluites. “També vam anar amb els cotxes fins a la plaça de Sant Jaume per reclamar l’arribada del metro. I vam fer manifestacions per aconseguir que posessin semàfors a la plaça de Karl Marx i no hi hagués més atropellaments”. Els resultats d’aquesta lluita és un barri amb serveis i ben comunicat, tot i que amb algunes reclamacions encara pendents, com el poliesportiu, un casal de joves i un nou casal de gent gran. I part dels habitatges esperen l’inici, els propers mesos, d’una nova fase de rehabilitació per tractar la carbonatació de les façanes.
De polígon a barri
En aquesta evolució, els veïns també han eliminat el terme “polígon” del nom de barri. “Les administracions ens deien polígon Canyelles quan no hi havia cap forma geomètrica ni zona industrial, per nosaltres sonava molt malament perquè feien servir el terme ‘polígon’ per a les zones marginals. Nosaltres volíem que això fos una zona residencial de treballadors”, recorda Manuel Sánchez. Va ser un canvi que va requerir molts anys. Primer es van posar noms als carrers, ja que al principi les adreces venien donades per lletres i números. “Hi ha cinc tipologies de blocs. Cadascú tenia una lletra (A, B, C, D i E) i l’acompanyava un número. El carter venia al C5 o al B6. Era un embolic per a qui no coneixia la zona”, assegura Miquel Abdón. Un cop tenien el barri amb adreces més habituals, van començar a negociar amb les administracions. “Els vam conscienciar que no ens agradava el nom de ‘polígon’, per tot el que arrossegava -recorda Sánchez-, primer van convèncer TMB i després la resta de l’Administració perquè ens anomenés ‘barri de Canyelles’. Va ser cap a mitjan anys 80”.
L’associació de veïns té clar quina és la definició del barri: una “zona residencial de treballadors” que té la sort d’estar ubicada a la solana de la serra de Collserola.
