Van ser protagonistes d’una de la imatges que han representat millor la distància social imposada per la covid. Però són també un símbol: el de l’amor malgrat tot. A Xavier Antò, amb 92 anys, les restriccions de les visites no el van impedir mai anar a veure la seva dona a la residència cada dia. Assegut en un tamboret al carrer saludava la Carmen, malalta d’Alzheimer, a través de la finestra. Li parlava, es miraven, es feien companyia. Els faltava, però, el contacte físic.
Ara que les darreres limitacions a les visites han desaparegut del tot, les trobades de la parella tornen a ser convencionals. El Xavier agafa la mà de la Carmen, li fa moixaines i carícies, un petó. I tot plegat els torna a convertir ara en un altre símbol: el del retorn, després de la pandèmia, a la normalitat i la humanitat perdudes.
Una foto mediàtica
La història d’amor a través de la finestra la van explicar per primer cop Pol Rius i Èlia Pons en un article a ‘El Diari de la Sanitat’ i d’allà va saltar a mitjans de tot arreu. Va arribar fins i tot a la portada digital de ‘The New York Times’ a través del fotògraf Emilio Morenatti (Associated Press), guanyador del Premi Pulitzer.
Un any i escaig més tard, l’estat de salut de la Carmen no és el mateix. “Ha estat molt dur per a mi, però per a ella també”, diu el Xavier. “Imagino que es deu haver sentit molt sola i molt estranya”. Es fa difícil discriminar si en el deteriorament té més pes la malaltia o l’aïllament, però l’impacte general de les restriccions sobre els residents és un fet.
Per fi podem tenir aquest contacte físic, que s’aprecia molt
“S’ha notat molt en l’estat anímic de les persones residents”, reconeix Èrika Renau, la directora de la Residència Santa Olga, al Camp de l’Arpa del Clot, on s’està la Carmen des de fa quatre anys. “Hem anat recuperant les relacions i l’activitat, però una part dels efectes queda”.
Qui no ha perdut l’ànim és el Xavier. “S’aprecia molt”, diu, tornar al contacte físic i ho demostra en tot moment. Mentre dura la visita, no deixa anar la mà de la Carmen i en algun moment de lucidesa ella també s’aferra al braç d’ell. Amb això el Xavier en té prou per marxar satisfet, passant de llarg de la finestra que ja és només el record d’una etapa per oblidar.
