Víctor Amela: “Cada dia de la meva vida he vist la Sagrada Família”

Víctor Amela passa pel “Mirador Barcelona“, del bàsics, una talaia des de la qual mirar amb perspectiva la ciutat. El periodista i escriptor, fa tres dècades que es dedica a la crítica televisiva i és cocreador de la secció “La contra“ (1998) de La Vanguardia on ha publicat més de 2.000 entrevistes. Explica que la secció de “La contra” hauria estat impossible a qualsevol altre ciutat, ja que per Amela la capital catalana té la capacitat d’atreure artistes, conferenciants, investigadors… tot tipus de persones: “Possibilita a un periodista entrevistar gent de tot el planeta sense moure’s de Barcelona”. Diu que a Madrid hauria estat impossible fer la secció: “Hauria arribat un moment en què ens hauríem afartat d’entrevistar polítics”.

El periodista fa anys que viu a Poblenou i diu que li agrada: “Em sento el propietari, l’amo del Poblenou”. Ho explica per la zona on s’ubica, diu que no hi ha ni el brunzit de la rambla del Poblenou ni del litoral i assenyala que està tranquil: “No hi ha ningú, soc l’amo dels carrers”. Tot i que explica que no hi ha botigues, diu que no li importa.

“Cada dia de la meva vida he vist la Sagrada Família”

De petit vivia al barri del Congrés, però estudiava al carrer de la Diputació i recorda que per ell aquells carrers eren com el passadís de casa seva: “Cada dia de la meva vida he vist la Sagrada Família”. Primer, des del terrat dels Escolapis de Diputació, un monument de quatre torres, i ara, quan puja cap a casa pel carrer de la Marina ja veu el final de la basílica que va projectar Gaudí. Diu que qui millor fa de guia del temple modernista és el seu germà, una feina que fa des de fa dues dècades.

Amela és considera un barceloní com els d’abans que no es queixa de la ciutat. Apunta que els actuals són uns rondinaires. Diu que li agrada el turisme i que, fins i tot, el busca: “Quan passo per la Sagrada Família penso: ‘Quanta vida, aquí està el món sencer voltant'” i afirma que és un ambient que l’atreu. Tot i això, explica que està obert a racionalitzar el turisme amb alguna mesura en un futur.

“Estic pagant 1.500 euros fins al 2028. A veure què faré?”

Diu el periodista i escriptor que la preocupació que té ell que ha nascut i ha viscut sempre a Barcelona és si els seus fills, de 27 i 29 anys, podran viure tota la vida a la ciutat. Amela apunta: “Crec que serà impossible i això em posa trist, hauran de marxar”. Afirma que l’habitatge és el principal problema de la ciutat: “Jo estic pagant 1.500 euros fins al 2028. A veure què faré?”. Amb aquesta situació, explica que comença a plantejar-se marxar a viure fora de Barcelona.

Amela troba simpàtica la rivalitat entre Madrid i Barcelona i considera que és un estímul: “A mi, Madrid m’agrada, però no podria viure-hi cada dia. La trobo una mica hostil, agressiva. En canvi, Barcelona és femenina, agradable, simpàtica, et fa petonets“.

Al seu compte a la xarxa social X, el periodista posa a la descripció barceloní nadiu: “No tothom ho pot dir, som minoria ja”. Per ell, hi ha una ciutat que recorda de quan era jove, com la Rambla. L’essència del passeig per Amela és quan s’escapava de l’escola amb 15 anys i anava amb els companys al Zurich i es perdien pels carrers del Raval i el Gòtic: “Aquella Rambla és la meva i és la que mai tornarà, però no m’importa”.

El Belvedere, el Dry i Il Giardinetto

Ara, els seus lloc preferits són tres: “Soc molt fan del Belvedere, el Dry i Il Giardinetto, tres llocs especials on han passat moltes coses i et pots impregnar d’aquella aura”. Defensa que les terrasses, els bars i els restaurants són la vida i creu que per molt bé que estiguin els carrers. Si no pots seure en una terrassa no té sentit la ciutat. Per això, considera que la pandèmia va deixar tocada la ciutat i que no ha tornat a tenir el pols d’abans de la covid-19.

“M’agradaria que a Barcelona la gent conduís com a Roma”

Amela es mou en cotxe, reconeix que està “fatal”, però assegura que hi està “enganxadíssim”. Diu que cada dia gasta molts diners amb la zona blava, la verda i els pàrquings, però defensa que per ell, el cotxe és el seu petit món, la seva bombolla. “M’agradaria que a Barcelona la gent conduís com a Roma. Seria molt més emocionant”, afegeix.