Els infants no viuen d’esquena al problema de l’habitatge a Barcelona. De fet, molts han de veure com els fan fora de casa, com salten de pensió en pensió perquè han estat desnonats o que han d’ocupar un pis perquè la família no pot pagar-ne el lloguer. És una realitat complexa amb què han de tractar als centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés, on nens i adolescents troben refugi.
Segons Marina Romero, educadora i treballadora social del centre del Poble-sec, cada cop hi acudeixen més famílies que tenen dificultats per cobrir les despeses de la llar o fins i tot que esperen un desnonament. “Tenim casos en què, tot i haver-hi un sou o dos al domicili, el cost de l’habitatge és tan elevat que han de decidir si pagar l’aigua, la llum, el gas, el menjar o el lloguer“, sentencia.
“En parlen molt poc per vergonya i por al ‘bullying'”
I el cert és que la pèrdua de la casa impacta de ple en el benestar dels menuts, malgrat que rarament ho expressen. “En són conscients, però en parlen poc per vergonya, perquè queden estigmatitzats pels companys”, relata Rafa Ruiz de Gauna, portaveu de la fundació. Però que no en parlin no vol dir que no ho pateixin. Segons Romero, “alguns a vegades venen apàtics, tristos… els costa molt dir-ho […] per por que els facin bullying“.
La Fundació Pere Tarrés afirma que sovint els pares eviten explicar què passa als infants per protegir-los i això, lamenten, és pitjor per a ells i la seva salut emocional. “Els fills marxen a l’escola i, quan tornen, no poden entrar a casa. Intentem treballar molt amb les famílies el fet de teixir un relat conjunt, que els petits puguin entendre, per pair el dol i que, d’un dia per l’altre, no es trobin sense res“, narra Romero.
Li vam fer veure que era com una aventura […]. Volia que visqués una realitat menys crua
Això és el que va fer Gloria Cardona, mare d’un fill de set anys que és usuari del centre Pere Tarrés del Poble-sec. Van veure’s forçats a abandonar el pis on vivien al barri perquè la propietat volia apujar-los el lloguer i no s’ho podien permetre: ella cobra menys de 1.000 euros al mes. Ara, gràcies al contacte d’una amistat, han trobat llar al carrer dels Tallers, però el procés no ha estat gens fàcil, sobretot amb el menor a càrrec.
“Li vam fer veure que era com una aventura i ell era el protagonista. Vam explicar-li que ens mudàvem i el vam ajudar a empaquetar les seves coses”, relata Cardona. “Volia que visqués una realitat menys crua. Que fos una cosa amable i portable dins la nostra crisi”, afegeix. I, diu la mare, les peripècies no han acabat, perquè ara el lloguer li costa més de 700 euros i ha de fer mans i mànigues per arribar a finals de mes.
La Fundació Pere Tarrés reclama més habitatge públic
Amb tot, als centres socioeducatius de la Fundació Pere Tarrés —on, a través d’activitats educatives i de lleure, es treballa per millorar la situació d’infants vulnerables— concentren cada cop més esforços a acompanyar les famílies en procés de desnonament. Ara bé, reconeixen que posen “pedaços”: “És necessari impulsar més polítiques d’habitatge a Catalunya, cal abordar-ho de manera global”, conclou Ruiz de Gauna.
