L’èxit cinematogràfic d’El 47 ha rescatat de l’oblit la lluita de barris com Torre Baró per aconseguir unes condicions de vida dignes. Però el segrest del bus és només un capítol d’una història més llarga, la de la reclamació de transport públic a tota la Zona Nord de Nou Barris. Hi han intervingut altres Manolos Vital i s’han assolit fites com l’arribada del metro l’any 2003. Per aquest origen reivindicatiu i unes característiques que la diferencien de la resta de línies, l’L11 ja forma part de la història centenària del metro.
Una altra lluita després del segrest
Un mural de fotografies al vestíbul de l’estació de Torre Baró ret homenatge a la lluita col·lectiva, tot recordant veïns que hi van participar. Un dels que hi apareixen és el mateix Manuel Vital, que, a més de segrestar el 47, també va estar implicat en la lluita pel metro com a president de l’associació de veïns entre el 1978 i el 1994. Però al costat d’aquest destaca un altre retrat, ara més anònim, tot i que va ser una de les cares més visibles del moviment. És Antonio Torrico, portaveu des dels inicis de la Coordinadora Pro-metro a Nou Barris.
“Al principi ningú no ens feia cas”, recorda Torrico. “Deien que la despesa de portar el metro convencional era desproporcionada en relació amb la població d’aquests barris, però nosaltres sempre vam defensar que connectar-los a la xarxa de metro era posar aquests barris dins de Barcelona”. Durant els anys 90 van dur a terme accions com la construcció i inauguració de parades simbòliques fetes de totxana a Canyelles i a Ciutat Meridiana i, igual que havien fet pels autobusos, van portar la protesta fins a la plaça de Sant Jaume amb caravanes de cotxes i combois de metro fets de cartró.
La línia més curta de la xarxa: cinc minuts de punta a punta
Gairebé 30 anys després que es planifiqués per primer cop, el metro va arribar finalment a aquests barris en format “lleuger”, com se’l va qualificar (els veïns el van batejar popularment com el gusanillo). A diferència de les línies convencionals, l’L11 té una sola via i trens més curts (amb conducció automàtica). El recorregut de punta a punta és el més breu de la xarxa: en només cinc minuts uneix els dos quilòmetres i escaig que separen la Trinitat Nova i Can Cuiàs, ja a Montcada i Reixac.
“Quan hi pujo, sento que pujo una mica al meu metro”, confessa Torrico, malgrat la modèstia que el caracteritza. Tot i això, aquest format de línia independent no era el que volien d’entrada: “Sempre havíem reivindicat la prolongació de la Línia 4”. La Generalitat, però, descartava aquesta opció per la despesa i defensava que l’L11 podia ser una realitat abans. “Entre no aconseguir res i aconseguir una cosa que s’aproxima al plantejament inicial, al final de vegades has de decidir el mal menor possible”, reconeix.
Pocs metros en cap de setmana i aglomeracions a la Trinitat Nova, les crítiques principals
Torrico no té cap dubte que el temps ha confirmat el benefici que ha significat l’L11 per a aquests barris. Tot i així, la línia també rep les crítiques d’alguns usuaris. Un motiu són les freqüències escasses, que poden arribar al quart d’hora d’espera en cap de setmana. L’altra raó principal és l’estretor de l’andana de la Trinitat Nova, estrenada el 2021 i que acumula queixes d’usuaris per les aglomeracions en hora punta. TMB va introduir-hi millores i va anunciar un seguiment de la situació.
