Fins fa poc les premisses bàsiques dels grafiters que pinten al metro eren colar-se als túnels sense ser detectats, pintar ràpidament i fugir si els agents de seguretat els detectaven. Però recentment alguns grups han canviat les pautes de comportament. “De sobte hi ha un grup de nois que la fan molt més grossa”, explica a betevé un jove que pinta habitualment al metro. Segons ell, el comportament d’aquestes bandes no entra dins el món del grafit sinó del “vandalisme” i assegura que el seu grup es desmarca de la violència.
L’escalada de tensió que es viu al subsòl creix, segons l’entrevistat, a dues bandes: “Ara els grafiters van més durs, i la seguretat també”, i explica que els enfrontaments amb pedres són cada cop més comuns. “Jo quan veig la seguretat corro, però altres grups baixen a embolicar la troca, però per mi això no és grafit”, assegura.
Segons va explicar recentment Transports Metropolitans de Barcelona, el “modus operandi” ara també inclou aturar trens en marxa o bloquejar-los per pintar-los, una pràctica que l’entrevistat rebutja perquè considera que és propera a “segrestar la gent” en cas que els vagons vagin plens, i explica que aquesta manera de fer “és més habitual a Madrid”.
“El grafit ha de ser silenciós”
Segons l’entrevistat, la cultura de l’art urbà no està basada en la competició ni la rivalitat, sinó a donar-se a conèixer a través de les pintades. Per això afegeix que els artistes urbans han de ser silenciosos: “El millor grafiter és el que pinta i després et preguntes quan ho ha fet”. També afegeix que “la cultura del grafit s’està perdent” perquè molts pengen imatges del procés a les xarxes socials i “això és arriscat”.
El noi, que no ha volgut ser identificat, assegura que pinta “per amor a l’art” i perquè aquest món li permet viatjar i viure experiències. Per ell, l’art urbà “no fa mal a ningú” i conclou que és millor pintar “que robar o fer altres maleses”.
