Han passat 20 anys, però entre els veïns del Carmel ressona encara avui el que va passar el 27 de gener del 2005. Les obres del que havia de ser una bona notícia per al barri, l’arribada de l’L5 del metro, van portar també un malson en forma d’esvoranc. El cràter immens causat pel col·lapse d’un túnel auxiliar es va empassar d’entrada un garatge i part d’un edifici que havien estat desallotjats abans. Tres blocs més van ser enderrocats més tard pel risc d’esfondrament i molts veïns propers més, un miler, van ser reallotjats en hotels i apartaments provisionalment, alguns durant mesos.
Gairebé un any sense casa
Sílvia Pis es va estar nou mesos fora del pis on encara viu ara, al carrer de la Conca de Tremp. És just davant de la gran “plaça” sense nom que va deixar l’esfondrament i aquell dia en va haver de sortir a correcuita. “Vaig sentir un soroll molt fort, vaig sortir al balcó i vaig veure com s’obria un forat molt gran que s’empassava les excavadores”, explica.
Resumeix el que va viure com una “sensació estranya”: “El dia abans ens deien: ‘No siguis pesada, que no se t’enfonsarà la casa'”, arran de les esquerdes i moviments que s’apreciaven en algunes finques. “Molta gent va acabar marxant del barri per desconfiança”, recorda, però ella va quedar-s’hi. Ara tornarà a tenir un bloc de pisos a l’altra banda del carrer perquè on hi havia un dels edificis enderrocats fa 20 anys s’està enllestint ara una promoció de 15 habitatges públics: “Serà estrany tornar a tenir veïns davant”.
Un veí entre arquitectes i advocats
Una de les cares més visibles durant aquella crisi va ser la de Fernando González, que, a més d’afectat del passatge de Calafell, era el president de l’Associació de Veïns del Carmel. Representar-los no va ser una tasca fàcil, recorda, “entre tota l’allau de tècnics, pèrits i arquitectes”. “Els veïns creien més els advocats que a mi perquè jo no portava corbata”, diu.
Tot i això, González presumeix de les millores per al barri que van aconseguir arrencar a les administracions els anys següents. “Es van arreglar totes les façanes de l’entorn i es van posar ascensors a proposta meva. La gent volia diners, però jo deia: ‘Primer arreglem el barri'”, sentencia.
De la desgràcia a l’empenta econòmica
Coincideix en el balanç final positiu, “tot i la desgràcia”, Custodia Moreno. Activista i líder veïnal històrica, a Moreno, però, “li va tocar” viure-ho tot plegat “a l’altra banda, la de l’Administració”, perquè en aquell moment era comissionada d’alcaldia per al desenvolupament de tota la Zona Nord. “Va ser un xoc, jo volia anar amb els meus veïns al carrer i vaig presentar la dimissió”, explica. No la hi van acceptar.
Tot i això també hi va estar implicada des de la primera nit, quan es van haver de buscar en hotels i pensions allotjaments per a més de 1.000 persones, “a més dels seus gossos o gats”. “Em sap greu que a vegades no se sàpiga reconèixer tot l’esforç que es va fer”, diu.
Per Moreno, les administracions es van bolcar en el barri i “es va fer un vestit a mida a cada família”. A més de les indemnitzacions als afectats, en poc temps es van injectar a la zona uns recursos que potser haurien trigat dècades a arribar. Per això repeteix el que ja va dir als polítics que van gestionar tot plegat: “Que no hàgim de tornar a tenir un esvoranc perquè us recordeu del Carmel”.
