Aquest estiu farà 30 anys dels jocs de Barcelona i, per tant, també fa anys la Vila Olímpica, un barri jove que va obrir, pis a pis, Jordi Suari. Aquest serraller va ser l’encarregat del manteniment de totes les claus i els panys dels pisos on s’allotjaven els esportistes durant els Jocs Olímpics i Paralímpics. Però Suari no es va limitar només a la feina que li van adjudicar “in extremis” 15 dies abans que comencés l’esdeveniment. També és l’autor del Cobi més gran que es pot trobar a la ciutat, això sí, en un aparador.

L’escultura, de 2,4 metres d’alçària i 2,6 d’envergadura, obre els braços convidant a l’abraçada. Seria, en tot cas, una mica freda: està fet de claus, unes 6.000. En realitat són només una petita part de les 70.000 que es van arribar a generar aquell estiu del 92. En acabar els Jocs, Suari en va recuperar més o menys la meitat i “no sabia què fer-ne”.

Part d’una estructura que ja no existeix

Així va començar a construir primer una maqueta a escala de la Vila i després una estructura que incloïa un Cobi, una Petra (la mascota paralímpica) i també un motiu pictòric de Joan Miró. La va acabar el 1994. De tot plegat ja no en queda pràcticament res.

“La resposta de les administracions va ser que era molt maco, però ningú no volia fer-se’n càrrec”, explica Suari. Ho va oferir al Museu Olímpic i amb el Barça gairebé va arribar a un acord. Però va decidir destruir-lo per recuperar espai al taller. Només a l’últim moment es va salvar de la desfeta un tros de Cobi i finalment el va reconstruir. És el que continua exhibint avui a la manyeria que regenta al carrer de Sant Antoni Maria Claret, 223.

Desgavell olímpic salvat “in extremis”

A Suari li hauria agradat que el Cobi s’hagués instal·lat en algun espai públic de la ciutat, “almenys a la Vila, el lloc on vaig patir, gaudir i viure”. L’experiència com a serraller durant aquells dies intensos el van marcar de per vida. Durant els 15 dies previs a l’arribada dels atletes va haver de recórrer un a un, sense ascensors, els 1.996 apartaments del barri olímpic per comprovar la correspondència entre claus i panys. La intervenció de diferents constructores havia generat un desgavell que ell va solucionar, sense fer soroll, de forma anònima i eficient.

Va ser una experiència dura, recorda Suari, però també enriquidora i sobretot plena d’anècdotes. Com la de l’atleta que es va enganxar la samarreta, amb el dorsal inclòs, amb la porta de la caixa forta. “S’havia de treure però sense tallar res perquè el dorsal era el de competició, l’únic que tenia, i no es podia fer malbé”.

Entre les peticions especials recorda la dels tenistes alemanys Boris Becker i Steffi Graf, que volien panys i claus especials i que ningú més en tingués còpies. Suari, amb el suport dels caps, no va accedir a la petició ja que era obligatori que els responsables de manteniment i seguretat tinguessin claus també. Becker i Graf van decidir no allotjar-se a la Vila i “van perdre’s l’experiència”.

Imatge de l'autor/a