Charo de la Calle va arribar al barri Xino el 1963 procedent de Madrid. Des d’aleshores no s’ha mogut del carrer de la Junta de Comerç, on es va instal·lar acabada de casar. “Recordo que hi havia moltes prostitutes. En aquell temps jo relacionava aquelles dones amb el vici però amb els anys la meva visió ha canviat. S’havien de guanyar la vida d’alguna manera. Viure al Raval et fa canviar de pensament”.
La Charo assegura que el barri l’ha ajudat a comprendre millor la gent, “a acceptar i que t’acceptin. Et fa entendre que hi ha moltes realitats i t’ensenya a viure i conviure amb els éssers humans, vinguin d’on vinguin”. Aquesta comprensió la troba a faltar de portes enfora: “Quan em vaig quedar vídua i sortia a sopar amb les amigues fora del Raval havia de tornar sola a casa perquè els marits no les deixaven venir al barri”, una situació que diu que l’entristeix: “Em sentia malament però sobretot amb ells, no pas amb el barri. Hi he viscut 60 anys i nosaltres sempre hem estat tranquils”. Recorda també una altra anècdota recurrent: “Amb el meu marit ens costava trobar un taxi que ens volgués portar quan li dèiem que anàvem al Raval. Molts s’hi negaven”.
“Em dol que el Raval només es conegui per la droga”
Tot i el relat positiu que ella fa del barri i sobretot del seu teixit veïnal i associatiu, no amaga la preocupació pel que avui considera que és el gran problema del Raval: “Em dol la droga i que el barri només es conegui per la droga”. De la Calle però té molt clar a qui assenyalar: “No en culpo els que la consumeixen sinó els que la venen”. “Els malvats són els que viuen de la droga, els grans potentats. Els drogoaddictes són els més desgraciats i ens fan desgraciats als veïns”. En referència als narcopisos considera que és un peix que es mossega la cua: “Tu saps a quin preu venen aquests pisos, perdoneu l’expressió, de merda, després volen amortir ràpidament la inversió i per això els cedeixen als traficants”.
“Ara molts veïns hi estan de pas i no s’arrelen igual al barri”
Tornant al que més ha canviat al barri, la Charo diu que el veïnat és totalment diferent del que hi havia quan ella hi va arribar. “Aquí, al meu carrer, hi vivia molta gent que s’estimava el barri i treballava a la Boqueria. Però amb el temps n’han anat marxant i ha començat a arribar-hi més gent de pas. No tens el mateix arrelament si no t’hi has de quedar a viure. El tracte no és el mateix”.
‘La gata perduda’
I quina és la recepta màgica per millorar la integració, l’arrelament i els problemes de convivència? La Charo té clar que la solució és l’accés a la cultura: “Una persona amb cultura difícilment et farà mal. Sempre el que surti d’ella serà positiu, amb ganes de seguir lluitant i treballant pels altres”. Per això considera com una gran fita l’estrena de l’òpera ‘La gata perduda’ al Gran Teatre del Liceu.
‘La gata perduda’ és un muntatge comunitari amb 300 cantaires de les corals del Raval que es va gestar amb la col·laboració de 70 associacions i institucions del barri i que es va representar els dies 5 i 7 d’octubre. L’espectacle ha suposat un abans i un després en la relació del veïnat amb el coliseu de la Rambla: “El Liceu sempre ha viscut d’esquena al Raval. Per nosaltres és important que es torni més humà i comprensiu”. La Charo ha tingut un paper central en ‘La gata perduda’: “Jo soc la gata perduda”, diu, ja que les seves històries i anècdotes al barri van inspirar el llibret de Victoria Szpunberg amb música d’Arnau Tordera, el líder del grup Obeses.
