Amb barreres arquitectòniques, el Joel Quesada hi ha conviscut tota la vida. Té 17 anys i una malaltia genètica, l’atròfia muscular espinal, que l’obliga a moure’s amb cadira elèctrica. Res que no li hagi impedit acabar batxillerat aquest curs i presentar-se d’aquí a uns dies a les proves d’accés a la universitat. En aquest pas cap a l’ensenyament superior s’ha trobat, però, amb una barrera nova per a ell, i aquesta no és física.

“M’agradaria estudiar o bé periodisme o bé direcció escènica”. Són les preferències acadèmiques del Joel. Per això, fa unes setmanes es va adreçar a universitats i centres d’ensenyament que ofereixen aquests estudis, “per explicar que tinc unes necessitats educatives concretes”. La resposta més “amable” que ha rebut és que “hauria de tenir molt en compte el tema del transport”; la més dura: “Aquest no és el teu lloc”.

Les meves capacitats d’aprenentatge són les mateixes que les de qualsevol altre”

Ha estat “un cop de realitat una mica dur”, reconeix. “M’han fet veure que una cosa que no hauria de ser estranya [que una persona amb discapacitat comenci estudis superiors], en realitat sí que ho és”. Altres respostes li suggerien un ritme d’estudis diferenciat: “Dividir-me la carrera en vuit anys en comptes de quatre, quan les meves capacitats d’aprenentatge són les mateixes que les de qualsevol altre”.

Les respostes provenen d’un centre d’ensenyaments artístics i d’una universitat, però el Joel prefereix no fer públics els noms per por que això perjudiqui les possibilitats d’entrar-hi.

El prejudici és a la base de la discriminació que denuncia el Joel. “Associen des del principi unes necessitats físiques especials amb necessitats cognitives o intel·lectuals”, explica. “Hi ha coses, com el transport, que jo ja tinc en compte abans de triar”. Per això, “hagués agraït que em concertessin una entrevista abans de fer-me propostes que jo tampoc no demanava”.

Sense places reservades en alguns ensenyaments

No és l’única discriminació que s’ha trobat després de l’institut. Denuncia també que per a alguns estudis superiors, per exemple artístics, no existeix cap reserva de places per a alumnes amb necessitats especials. Una anomalia respecte als estudis universitaris de grau, en què sí que s’hi fa reserva d’un 5 % de les places.

El fet és que el pas de l’ensenyament obligatori al superior continua sent una barrera per als estudiants amb discapacitat. Si a les escoles i instituts catalans aquests alumnes representen al voltant d’un 3 per cent del total, a la universitat (amb dades de tot Espanya) eren el curs passat només un 1,5 % dels matriculats, segons un estudi de la Fundació Universia. El mateix informe assegurava que un de cada cinc universitaris amb discapacitat s’ha sentit discriminat alguna vegada al llarg dels estudis.

“Parlem molt de barreres físiques, d’esglaons i d’ascensors”, diu el Joel, “però hi ha unes barreres que són invisibles i de les quals no som tan conscients com a societat”. La que s’ha trobat ara li ha fet prendre també consciència de la transició que està fent cap a la vida adulta. “Fins ara s’encarregaven els meus pares i no vivia els entrebancs com a meus, però sé que en vindran més i pitjors”. Quan acabi la carrera sap que l’esperen moltes altres assignatures per superar, la que més el preocupa, “l’autonomia i l’habitatge”.