Per l’estudi de la creadora Nancy Tuñón han passat desenes de noms reconeguts del cinema, el teatre i la televisió del país, com ara reconegudes figures de la interpretació catalana.
Nancy Tuñón rememora els seus inicis i la seva profunda vinculació amb Barcelona, una ciutat que va conèixer per primera vegada amb l’humorista Miguel Gila. Aquella arribada inicial, segons relata, va contrastar amb etapes posteriors de penúria econòmica, tot i que l’arquitectura i l’atractiu de la capital catalana la van captivar des del primer moment fins al punt de considerar-la una de les ciutats més boniques de la Mediterrània.
De la lluita veïnal als barris a la consolidació pedagògica
Quan va tornar a la ciutat per establir-s’hi i ensenyar teatre de manera totalment desinteressada, Tuñón va recórrer als barris i a les bases socials per trobar alumnat. Amb l’ajuda de familiars vinculats als moviments veïnals, va connectar amb la realitat de zones com Verdum i Santa Coloma de Gramenet, i va arribar a viure de prop reivindicacions històriques com les protestes veïnals pel transport públic i el conflicte dels autobusos a la muntanya, fets que anys més tard han inspirat produccions cinematogràfiques com la pel·lícula El 47.
La relació amb els seus alumnes va transcendir l’àmbit estrictament acadèmic. En una època marcada pel tardofranquisme i la Transició, l’escola es va nodrir de persones compromeses amb la política i la cultura. Tot i les dificultats econòmiques inicials, en què molts estudiants no podien pagar les classes, la solidaritat mútua va crear un vincle estret.
Una escola lliure i un mètode basat en l’esforç i la veritat
El projecte de l’escola de teatre va créixer de manera orgànica, traslladant-se des de locals modestos al Guinardó fins a passar per Lesseps i acabar instal·lant-se al barri de Gràcia, una ubicació triada directament a proposta dels mateixos estudiants. Fidel a la seva autonomia i a la recerca de la llibertat personal, Nancy Tuñón ha recalcat sempre que va rebutjar qualsevol tipus de finançament institucional i premis oficials, fugint de l’esperit burocràtic que havia patit prèviament a l’Argentina.
Pel que fa a la seva metodologia pedagògica, la formadora defensa que “l’ensenyament de la interpretació no depèn tant de dogmes tancats sinó de la capacitat de connectar l’ofici amb la pròpia vida”. Segons Tuñón, el teatre exigeix un compromís absolut i un esforç continu, una idea que resumeix en la necessitat de “deixar-se la pell en l’escenari”.
Actualment, manté un seguiment estret dels actors que s’han format a les seves aules, supervisant amb esperit crític les seves trajectòries a la televisió i al cinema, i celebrant el creixement artístic de figures destacades com Nora Navas.
Una relació familiar amb Barcelona
Nancy Tuñón defineix el seu vincle amb la capital catalana en termes afectius i de pertinença. Després de tota una vida dedicada a la docència escènica i a la construcció d’una comunitat artística pròpia, assegura que sent la ciutat com una família i reafirma la seva decisió de romandre-hi en un idil·li ininterromput que ja supera el mig segle.
