L’emblemàtic actor, director i director d’escena Mario Gas ha ofert una profunda reflexió sobre el seu vincle vital amb Barcelona, l’evolució de la ciutat i el paper del teatre al llarg de diverses dècades. En un repàs de la seva trajectòria, Gas ha subratllat la importància d’un teatre concebut com un fet col·lectiu i profundament imbricat amb la societat, tot lamentant la pèrdua d’algunes dinàmiques comunitàries i l’excessiva burocratització cultural dels últims temps.
Un barceloní de cor i de carrer
Nascut a Montevideo l’any 1944, per circumstàncies de la gira artística del seu pare, cantant de sarsuela i òpera, Mario Gas va arribar a Barcelona amb només 10 mesos d’edat. Criat al barri de la Ribera, recorda aquella etapa amb una intensa nostàlgia per la vida de barri, el comerç tradicional i la proximitat del mercat de Santa Caterina. Posteriorment, el seu camí el va dur a residir al barri de Sant Gervasi i a la Salut, a prop del Parc Güell, tot consolidant una identitat barcelonina que defineix com el pilar fonamental de la seva personalitat.
L’agitador escènic també ha recordat els seus anys universitaris a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on va ingressar l’any 1964. Aquella època, marcada pel tardofranquisme, el Sindicat Democràtic d’Estudiants i les protestes, no el va encaminar cap a l’advocacia, sinó que li va obrir un horitzó cultural decisiu. Juntament amb companys i amics, va participar en la creació de grups de teatre experimental i independent, com els impulsats al recinte de l’Institut d’Estudis Nord-americans, amb figures com Santiago Sanz, Carles Canut o Emma Cohen.
La dicotomia entre Barcelona i Madrid
Un dels eixos centrals de la reflexió de Mario Gas aborda la percepció i el consum de les arts escèniques. Recorda que li deia el crític teatral Frederic Roda Pérez, que a Madrid el teatre «agrada» i la gent hi va de manera massiva, mentre que a Barcelona el teatre «interessa». Per a Gas, aquesta diferència continua constituint una assignatura pendent per a la capital catalana, on sovint es requereix un segell d’aprovació intel·lectual abans que el públic ompli les sales de forma natural.
L’artista assenyala que sota l’aparença d’una època grisa i marcada per la repressió política del règim franquista, Barcelona va mantenir una activitat cultural subterrània i vibrant, amb iniciatives de teatre independent que s’avançaven a la prohibició institucional. Tanmateix, adverteix que després de la transició democràtica, la irrupció de models neoliberals i la gestió institucional per part de les administracions han tendit a encasellar i esclerotitzar l’energia explosiva que caracteritzava els moviments culturals dels anys setanta i el període preolímpic.
El compromís col·lectiu i el futur del teatre
Pel que fa a la seva implicació en fites històriques com el renaixement del festival el Grec l’any 1976 o la direcció dels festivals de tardor i del Festival Olímpic de les Arts durant l’època dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, Gas defensa la necessitat de recuperar un esperit obert, autogestionari i col·lectiu.
L’actor critica la tendència actual de compartimentar excessivament la cultura en etiquetes comercials i reclama un retorn a l’essència humanista del teatre. Davant dels reptes globals del món contemporani, com ara l’auge dels neopopulismes i la desinformació, Mario Gas conclou que la cultura i el teatre han de continuar exercint un paper crucial com a eines de transformació, conscienciació i connexió humana.
