El pintor i gravador Joan-Pere Viladecans va néixer l’any 1948 entre dos barris: “El meu barri és el barri que alguns en diuen del Guinardó i d’altres de la Sagrada Família”. L’artista té molt bons records de la seva infantesa, quan jugava a l’avinguda Gaudí (“que no era per a vianants”, rememora) o anava en bicicleta pels actuals Jardins de l’Hospital de Sant Pau.
Tot i que viu a Canet, el pintor encara es passeja pel barri i per Barcelona, de la qual diu “ha canviat moltíssim”. Sobre la ciutat, el que també té clar és que despunta en el món de l’art: “Barcelona destaca perquè desprèn una olor, un aroma de Mediterrani, de colors vius, de desimboltura”.
Artista autodidacta
Joan-Pere Viladecans es considera un artista autodidacta, ja que no va anar a cap escola a estudiar pintura. O gairebé…: “Als 12 o 13 anys ja treballava i anava de lliure a fer un curs a la carrera de Belles Arts”. Per motius d’horaris laborals, només podia anar a la classe de dibuix, que era a les 7 de la tarda. “Aquest va ser el meu aprenentatge”, assenyala, tot i que ho va gaudir molt: “Sobretot, estant allà, d’anar-hi dues hores i de fer vida d’universitari”
Pintant des del 1967
L’artista va començar la seva trajectòria pictòrica l’any 1967. Des de llavors, ha fet un llarg periple d’exposicions, tant a escala nacional com internacional i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives per diferents països europeus. Viladecans defineix la vida de pintor com la manera “d’intentar dir el màxim d’emocions amb el mínim d’elements” i d’estar “tot el dia en tensió interna”. En el moment en què es perd aquesta tensió, “les obres comencen a costar de fer o a afluixar”, assegura.
Que l’art arribi a la gent
A més de l’obra pròpiament de creació, Viladecans fa extensiva la seva activitat artística en altres formats com les cobertes de publicacions, les il·lustracions per a llibres, les litografies i especialment els cartells. “M’han donat llibertat total”, comenta en referència a cada cartell que ha hagut de crear. L’artista reconeix que li ha obsessionat que l’art arribi al màxim possible de gent. “Malgrat les limitacions, perquè un cartell no pot ser una pintura, ja que està imprès, però arriba a la gent”, conclou.
