Els fets es remunten al 15 de gener del 1979. A la plaça de Lesseps, a l’emblemàtic edifici de les Casas Ramos, es va cometre un crim que va commocionar la ciutat. José Ignacio Orduña va seguir la Serafina, una dona de 80 anys que tornava de fer la compra, fins al seu domicili. Aprofitant l’absència momentània del porter, l’agressor es va introduir a l’entresol on la Serafina vivia amb les seves dues germanes, la Ignacia i l’Àngeles.
Les cròniques de l’època descriuen una massacre provocada per cops amb objectes contundents i intents de violació. Com a conseqüència, la Serafina i l’Àngeles van morir, mentre que la Ignacia va ser ingressada en estat crític. L’assassí va ser sorprès pel fillol de les víctimes, que va arribar amb un amic mentre l’agressor intentava escapar. En la fugida, José Ignacio va deixar com a única pista un estoig d’ulleres.
Una detenció accidental al Raval
L’activitat criminal de José Ignacio no es va limitar a la plaça de Lesseps. Se’l relaciona amb diversos intents de crim a Sants i Gràcia entre la tardor del 1978 i el febrer del 1979. Un dels casos confirmats va ser l’assassinat de la Pilar Odena Sánchez, de 57 anys, al carrer de Tamarit.
La seva detenció es va produir de manera gairebé fortuïta el 26 de febrer del 1979. Mentre seguia una possible víctima al barri Xino (l’actual Raval), una nena de 8 anys se li va abraçar espontàniament. Els veïns, pensant que es tractava d’un pederasta, van alertar un guàrdia. L’agent, en veure’l, va reconèixer el retrat robot que havia publicat La Vanguardia pocs dies abans i va procedir a la seva detenció.
Un perfil criminal marcat per la gerontofília
José Ignacio Orduña Mayo, un jove de 25 anys en el moment dels fets, no va tenir una infantesa especialment tràgica segons els informes, però la seva conducta va començar a desviar-se en l’etapa laboral. Després de ser expulsat de la Seat per robatori, va passar per l’asil Duran, centre conegut pels seus càstigs severs i abusos cap als interns.
El diagnòstic realitzat pel doctor Ballús a Orduña l’any 1979 va ser determinant: psicopatia i gerontofília. Aquesta darrera és una parafília que implica una atracció sexual cap a persones d’edat molt avançada.
Segons les investigacions, aquesta pulsió podria haver tingut l’origen en experiències de la infantesa, ja que es creu que dormia amb la seva àvia i podria haver interioritzat patrons sexuals atípics. A més, se’l considerava un agressor sàdic que gaudia torturant les seves víctimes.
El fracàs de la rehabilitació i la reincidència
L’any 1981, el José Ignacio Orduña va ser condemnat a 86 anys de presó. Durant la seva estada penitenciària, va passar per més de 30 centres de tot Espanya, sovint traslladat per l’animadversió que generava entre la resta de reclusos a causa de la naturalesa dels seus crims. Malgrat la gravetat del seu perfil, en aquella època no existien programes específics de tractament per a agressors sexuals.
Després de complir part de la condemna, va sortir en llibertat l’any 1997. La llibertat, però, va durar poc: el primer que va fer en sortir va ser tornar a atacar i matar una dona gran. Per aquest nou crim, va ser jutjat l’any 2000 i condemnat a un total de 31 anys més de presó.
