Raymond Vaccarizi no era un delinqüent qualsevol. Per la policia francesa, era pràcticament l’enemic públic número u. Des de la seva base a Lió, dominava una xarxa criminal molt extensa que es dedicava principalment al proxenetisme i al control de la prostitució, però que també havia diversificat les seves activitats cap als atracaments a mà armada.
La seva carrera delictiva estava tacada de sang i violència. Havia estat condemnat a França en tres ocasions per tinença d’armes i altres delictes greus. Se l’acusava directament de l’intent d’assassinat de tres agents de policia i de la mort de tres proxenetes rivals, els cossos dels quals van ser trobats en calç viva després de ser atrets a un parany i executats amb trets al cap. Un dels seus cops més sonats va ser l’atracament a una sucursal del Crédit Lyonnais, del qual la seva banda es va endur un botí de prop d’un milió de francs en joies.
L’any 1982, la pressió policial a França es va fer insuportable. En una operació prop de Lió, la policia va aconseguir encerclar-lo i detenir gran part de la banda. Tanmateix, Raymond Vaccarizi va protagonitzar una fugida espectacular en llançar-se per una finestra amb dues metralletes a les mans. Pocs dies després, creuava la frontera cap a Espanya buscant l’anonimat que oferien les grans ciutats espanyoles durant la transició i els primers anys de la democràcia.
La caiguda a Barcelona i l’ingrés a la Model
El març del 1983, la policia espanyola va aconseguir localitzar-lo gràcies al seguiment dels seus lloctinents, que vivien a l’avinguda Meridiana. A través d’aquests contactes, els agents van arribar al seu amagatall definitiu: un pis situat a la rambla de la Muntanya.
Després d’una operació policial neta, Raymond Vaccarizi va ser ingressat a la presó Model en espera de ser extradit a França. En aquells moments, la Model era un centre que distava molt de l’ideal que el seu nom suggeria. Amb una inscripció a la porta que presumia de ser un centre modèlic, la realitat era la d’una presó massificada que quintuplicava la seva capacitat original i que arrossegava la llegenda negra de ser un centre de tortures durant el franquisme.
Dins del centre penitenciari, Raymond Vaccarizi no estava sol. Era habitual que, quan es detenia el cap d’una banda internacional, altres membres de la seva organització es deixessin atrapar per ingressar a la mateixa presó i oferir-li protecció interna. Així, el gàngster francès mantenia l’estatus i l’entorn de poder fins i tot entre reixes.
La premonició i l’execució de Vaccarizi
Raymond Vaccarizi era conscient dels perills que l’envoltaven. En entrar a la seva cel·la, la número 314 de la tercera galeria, situada a la segona planta, va mirar per la finestra i va pronunciar unes paraules que resultarien profètiques: “Aquí és molt fàcil matar una persona. Només cal que es posin a l’edifici de davant i, quan surts a la finestra, et poden disparar un tret”.
Aquesta finestra donava directament al carrer de Provença. En aquella època, era una imatge quotidiana veure les famílies dels presos cridant des de la vorera per comunicar-se amb els interns. Raymond Vaccarizi feia el mateix amb la seva dona, l’Antoinette Ferrer, que el visitava gairebé cada dia per xerrar a crits des de l’asfalt.
La premonició es va complir el dissabte 14 de juliol del 1984. Mentre molts interns miraven la televisió, Vaccarizi es trobava a la finestra parlant amb l’Antoinette. En aquell instant, un tirador d’elit situat al terrat de l’edifici de davant va disparar dos trets que li van impactar directament al cap. El gàngster va morir a l’acte davant la mirada horroritzada de la seva esposa.
Investigació i dubtes judicials
L’Antoinette va declarar que, dies abans de l’assassinat, havia rebut trucades de desconeguts que, fent-se passar per amics, li insistien que no faltés a la seva cita del 14 de juliol sota la finestra de la cel·la. Tot indicava que era una venjança ordida des de l’interior de la seva pròpia banda.
La policia va sospitar immediatament d’un dels seus lloctinents, René Nivois, que presumptament volia ocupar el lloc del Raymond Vaccarizi com a cap del clan. Es van dur a terme 13 detencions a tot l’estat espanyol. Segons la tesi policial, Georges Collen hauria estat el cervell de l’operació, mentre que Julio Balader i René Nivois haurien pujat al terrat per executar el crim.
Tanmateix, el cas va fer un gir quan a França es va detenir un jove de 24 anys, Gérald Montreuil. Membre d’un club de tir, Montreuil va confessar haver estat el tirador contractat pel clan de Nivois per acabar amb Vaccarizi. Tot i que l’Audiència de Barcelona va condemnar els implicats a 36 anys de presó l’any 1987, el Tribunal Suprem els va absoldre l’any 1989. El motiu va ser que la condemna es basava en les declaracions fetes pel mateix Gérald Montreuil a França sota beneficis penitenciaris francesos, un fonament que la justícia espanyola no va considerar vàlid per a una sentència a Espanya.
L’impacte en la cultura i la literatura
L’assassinat de Raymond Vaccarizi no només va commoure la crònica negra de l’època, sinó que va alimentar la imaginació de diversos autors. Fins aleshores, el crim organitzat internacional es veia com una cosa aliena, pròpia de les pel·lícules estrangeres. Aquest fet real va demostrar que Barcelona ja formava part d’aquella xarxa global de corrupció i violència.
L’escriptor de novel·la policíaca Andreu Martin recorda com el productor Pere Giner li va encarregar un guió que reflectís aquesta nova realitat. D’aquell encàrrec en va néixer Barcelona connection, una de les primeres obres que va tractar el crim organitzat a la ciutat i que incloïa una recreació literària de la mort de Vaccarizi a la Model.
Altres autors, com el Juan Madrid amb la seva novel·la Vistes al mar, també es van inspirar en aquest fet.
