El 27 de setembre del 1991, el José Brusca va desaparèixer sense deixar rastre. El jove, procedent de l’Argentina i resident a Calella des de feia poc, era artista de carrer i tenia 18 anys. El José, que vivia amb el seu germà gran, va deixar la documentació i les claus a casa.
El seu germà, el Luis Brusca, que llavors tenia 24 anys, va començar un periple burocràtic i emocional que ha durat més de tres dècades. No va ser fins a l’agost del 2024 que una trucada dels Mossos d’Esquadra va posar fi a la incertesa, tot i que va obrir una ferida encara més profunda sobre el funcionament de les institucions.
Una desaparició marcada per les traves administratives
La desaparició del José es va produir en un context d’indefensió per a la família. Quan el Luis va acudir a la comissaria de la Policia Nacional per denunciar que el seu germà no havia tornat, la primera resposta va ser la inacció: li van dir que calia esperar 72 hores. Un cop passat aquest termini, la policia va exigir un certificat de residència legal a l’estat espanyol, un tràmit que va demorar la denúncia formal fins a l’11 d’octubre del 1991.
Mentre la família buscava el José —fins i tot van viatjar a París seguint rumors falsos—, la realitat era molt més a prop i molt més tràgica. El mateix dia que el Luis intentava posar la primera denúncia, el cos del seu germà va ser trobat sense vida a les instal·lacions de l’aeroport del Prat.
Dues investigacions paral·leles que mai es van posar en comú
El cas del José Brusca és el paradigma del que es coneix com una negligència institucional per manca de coordinació policial. En aquella època, les competències estaven dividides: la Policia Nacional va gestionar la denúncia per desaparició a Calella, mentre que la Guàrdia Civil tenia la competència de seguretat a l’aeroport del Prat.
El 27 de setembre del 1991, a tres quarts de sis de la tarda, un xòfer de la companyia Aviaco va veure caure un cos des de la part alta de la torre de control de l’aeroport. La Guàrdia Civil va obrir una investigació que va despatxar en tan sols cinc pàgines. El veredicte va ser suïcidi per traumatisme cranioencefàlic, tot i que quedaven moltes preguntes sense resposta: com va entrar un jove sense carnet d’empleat en una zona de màxima alerta terrorista i com va accedir a una porta tancada amb timbre automàtic?
Com que el José no portava documentació, va ser registrat com a cadàver no identificat i enterrat en un nínxol anònim al cementiri municipal del Prat de Llobregat. Malgrat que les seves empremtes dactilars van ser preses en aquell moment, ningú les va acarar amb la base de dades de persones desaparegudes de la Policia Nacional.
La resolució del cas, 33 anys després
L’any 2017, davant el silenci persistent, el Luis Brusca va tornar a denunciar la desaparició, aquest cop davant els Mossos d’Esquadra. El traspàs de competències i la modernització dels sistemes d’identificació van permetre que, el 14 d’agost del 2024, una agent truqués al Luís per comunicar-li que havien identificat el seu germà mitjançant les empremtes dactilars que ja existien des del 1991.
L’advocat de la família, el Benet Salellas, ha denunciat el maltractament institucional rebut durant tot el procés. Segons el lletrat, l’accés a l’expedient judicial va ser un calvari de tres mesos que només es va resoldre sota amenaça de denúncia contra el personal del jutjat del Prat. Finalment, el Luis va rebre l’informe digitalitzat al seu telèfon mòbil mentre feia cua per embarcar en un avió cap a l’Argentina, on anava a passar Nadal i a explicar-li la veritat a la seva mare.
Un cas tancat per la justícia
Malgrat els esforços de la família i de l’advocat per reobrir la investigació i demanar diligències complementàries, com una autòpsia i una revisió de les condicions de seguretat de la torre de control, la justícia hi ha tancat la porta.
Tant el jutjat del Prat com l’Audiència de Barcelona han dictaminat que, encara que es tractés d’un hipotètic assassinat, el delicte ja hauria prescrit en haver passat més de 20 anys.
La Guàrdia Civil, després de l’impacte mediàtic del cas, ha mostrat bona predisposició per fer una investigació interna, però la reparació que busca la família va més enllà de la resolució policial: reclamen una disculpa formal de l’Administració per la desídia que els ha obligat a viure 33 anys amb un germà i un fill desaparegut que, en realitat, estava enterrat a pocs quilòmetres de casa seva.
