Els fets es van precipitar el dia en què la Ivet havia d’anar al jutjat a ratificar la denúncia que havia interposat per violència masclista. A quarts de set de la tarda, l’autor del crim es va presentar a la comissaria de la Guàrdia Urbana per confessar que havia assassinat la seva exparella.
Immediatament, dos agents de la Guàrdia Urbana es van desplaçar al pis on ell vivia, situat a la Gran Via, per comprovar la veracitat de la confessió. Allà van trobar el cos de la Ivet.
Els Mossos d’Esquadra de la unitat d’homicidis i la policia científica es van fer càrrec de l’escena del crim. Dins el pis, els investigadors van trobar indicis d’una baralla prèvia, amb objectes fora de lloc, però el cos de la víctima era al damunt del llit, “perfectament col·locat” i “quasi pulcre”, segons les descripcions. Aquest fet, juntament amb les clares marques d’estrangulament al coll de la víctima, va fer sospitar als investigadors que no es tractava d’un crim passional o espontani, sinó d’un acte premeditat.
L’endemà dels fets, l’autor, ja detingut i traslladat inicialment a la comissaria de les Corts, va ser dut al pis per a la reconstrucció dels fets, si bé finalment mai va declarar davant la justícia ni la policia més enllà de la confessió inicial. Durant el trasllat, va rebre insults i crits per part de veïns i mitjans de comunicació.
Una relació tòxica marcada pel control
La Ivet, descrita pel seu entorn com una jove alegre, de 25 anys, amb una filla en comú amb l’acusat, havia mantingut una relació amb el Diego Armando des que ella tenia 17 anys. Aquesta relació, segons van concloure les investigacions i testimonis, era “tòxica” i marcada pel maltractament continuat de l’home cap a ella.
Els veïns del pis anterior on vivien havien estat testimonis habituals de les baralles, havien arribat a sentir els crits demanant auxili de la Ivet, cops i amenaces. Fins i tot havien trucat a la policia en dues ocasions per alertar de la violència. El Diego Armando exercia un control ferri: li demanava el mòbil, restringia els seus moviments i l’havia aïllat gradualment de la seva família.
La situació va arribar a un punt de no retorn quan la Ivet va decidir posar fi a la relació i anar-se’n a viure amb la seva germana. Ell no va acceptar la separació, i va intensificar la violència amb trucades, missatges, amenaces i assetjament. Es presentava al lloc de treball de la víctima i a l’escola del fill.
El punt d’inflexió: la denúncia
L’escalada va ser màxima quan el Diego Armando es va assabentar que la Ivet estava coneixent una altra persona. En un incident, la va veure acompanyada de la seva nova parella, va iniciar una discussió i li va llançar el contingut d’una llauna de cervesa al cap. Aquest fet, tot i no ser el més violent de la història, va ser el que va impulsar la Ivet a denunciar.
Quan va anar a la comissaria, l’agent que la va atendre va percebre que hi havia una història molt més profunda de por i pressió, que finalment va aflorar. La Ivet va interposar la denúncia, però, segons el testimoni de l’advocada que l’havia d’assistir, no va poder ratificar-la judicialment el dia assenyalat.
L’advocada de la víctima, que es va assabentar de l’assassinat poc després, va expressar una profunda sensació de buit per no haver pogut fer “alguna cosa més” en aquell moment i va sol·licitar la defensa de la família de la Ivet pel torn d’ofici.
El mètode de l’assassinat
El matí del crim, el Diego Armando va esperar la Ivet a la sortida del metro per anar a l’escola amb el seu fill. Després de deixar el menor, ell la va convèncer per pujar al seu pis amb l’excusa de parlar sobre la denúncia i el futur del seu fill. La Ivet hi va accedir, amb la voluntat de “posar pau” a la situació.
Un cop dins el domicili, l’autor la va assassinar per estrangulació, atacant-la per darrere. Aquesta circumstància, juntament amb el fet que el crim es va cometre en un lloc on ella havia residit, es va considerar un agreujant de vulnerabilitat, qualificació que va permetre que els fets fossin jutjats com a assassinat.
Durant la fase d’instrucció, una prova crucial va ser el testimoni d’un altre detingut a la zona de custòdia de la Ciutat de la Justícia, a qui el Diego Armando va explicar els detalls i el motiu del crim. A més, les pericials de geolocalització dels terminals mòbils van confirmar que l’últim lloc on es va veure la Ivet amb vida era accedint al domicili del seu assassí.
La sentència: 31 anys i custòdia del menor
El judici oral es va celebrar a finals d’abril i principis de maig del 2025. L’acusació no es va limitar només al delicte d’assassinat, sinó que va incloure un rosari de delictes previs que conformaven el cicle de violència: coaccions, amenaces, i un delicte d’obstinació (assetjament). L’acusació particular fins i tot va intentar demostrar un delicte contra l’administració de la justícia, argumentant que l’assassinat havia estat un intent d’impedir la continuació del procés penal que la Ivet havia iniciat, tot i que finalment va retirar aquesta acusació per manca d’acreditació total.
El jurat popular va considerar l’assassí confés culpable de tots els delictes acreditats. La pena total imposada, sumant l’assassinat i tota la violència contínua, va ser de 31 anys de presó.
Una altra qüestió clau resolta pel jutjat de violència va ser la situació del fill menor que tenien en comú. Amb la mare morta i el pare a la presó, la seva guarda va ser assignada a la tieta materna, germana de la víctima.
La frustració de l’entorn silenciós
L’anàlisi posterior al judici ha tornat a posar en relleu un patró recurrent en els crims masclistes: la frustració que genera la consciència que “l’entorn ho sabia”. Periodistes de successos i experts han lamentat que, malgrat que els veïns i la família eren conscients dels maltractaments, controls i agressions que patia la Ivet, i malgrat que en dues ocasions es va avisar la policia, la tragèdia no es va poder aturar.
Aquesta realitat subratlla la importància de la detecció de conductes de control i possessió, sovint acceptades o justificades per les mateixes víctimes dins del cercle de la violència, i fa una crida a la societat a estar “molt atents al fenomen”, ja que la necessitat d’ajuda no és només de les víctimes, sinó de tots els qui les envolten.
