L’1 de maig del 1929, una macabra troballa a l’Estació del Mediodía de Madrid (actualment Atocha) va sacsejar la societat de l’època i va obrir un dels casos de crònica negra més sonats dels anys 20: l’assassinat de Pablo Casado.
Un mosso de l’estació va obrir una capsa abandonada que havia arribat des de Barcelona i va descobrir a l’interior un cos en avançat estat de descomposició, al qual li mancava el cap.
La víctima va ser ràpidament identificada com Pablo Casado, un empresari català que s’havia fet fortuna a Barcelona fabricant capses i embolcalls de luxe per a bombons. La investigació es va centrar a la capital catalana, on el crim s’havia comès, i els indicis van apuntar de seguida cap al cercle íntim de la víctima.
La víctima i el mòbil
Pablo Casado residia al número 55 del desaparegut carrer d’Orteu, prop de l’actual plaça Molina. Havia gaudit d’una ràpida prosperitat i era conegut per la seva ambició. La premsa de l’època va començar a teixir la imatge d’un “casanova” que tenia parella, però els rumors sobre relacions amb homes anaven en augment.
El cadàver, que presentava elements d’indumentària de luxe, va ser finalment identificat gràcies a una operació prèvia a l’escrot. Es va saber que la nit abans de la seva mort s’havia reunit amb un soci alemany per planificar l’expansió del seu negoci a Alemanya.
La policia va descartar ràpidament els noms ficticis de qui havia enviat la capsa i va centrar-se en els contactes propers. Entre els sospitosos inicials hi havia un exsoci de Casado i altres coneguts.
El culpable va emergir finalment: Ricardo Fernández Sánchez, anomenat “Ricardito”, que era criat i amant de Pablo Casado. Ricardito, d’origen humil i procedent de Guadalajara, mantenia una relació complexa amb Casado, en què aquest exercia el paper d’amo. La premsa va suggerir que la relació estava marcada pel maltractament i un “malestar molt profund” per part de Ricardito.
Un crim brutal i un cap desaparegut
El crim es va desencadenar un cap de setmana, poc després del sopar de Casado amb el seu soci alemany. Ricardito va tornar a casa i es va trobar Casado ja al llit. L’arma del crim, segons les cròniques, va ser una planxa, amb la qual Ricardito va colpejar la víctima al cap; el va matar sobtadament.
Després de l’assassinat, el Ricardito va emprar una serra dentada per esquarterar el cos. El seu objectiu era desfer-se de les restes de la manera més discreta possible. Va separar parts del cos que finalment van ser col·locades a la famosa capsa enviada a Madrid.
El detall més impactant del cas va ser la desaparició del cap. Ricardito va confessar que va llançar al port el cap del seu amant. Aquest crani, mai trobat malgrat una intensa cerca a les aigües portuàries un any després, va generar una fascinació mediàtica brutal.
L’impacte mediàtic sota l’ombra de l’Exposició Internacional
La troballa del cos el maig del 1929 va coincidir amb els preparatius i la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona, que s’obria el 20 de maig d’aquell any. Tot i que gran part de la premsa estava dedicada a cobrir l’esdeveniment, el cas de Casado va generar un ressò increïble per la seva brutalitat i els elements de l’escàndol.
La premsa de l’època, amb redaccions molt lligades a les fonts oficials (Govern Civil, Ajuntament, Policia), sovint es limitava a publicar notes sense contrastar. Això va propiciar el que es pot anomenar un “presensacionalisme”: tot i la rigidesa formal dels diaris, els articles sobre el crim de Ricardito estaven plens d’especulacions, xafarderies veïnals i rumors no comprovats, explotant l’interès del públic pels assumptes escabrosos i la condició sexual de la víctima.
Confessió i oblit polític
La policia va lligar caps ràpidament i va detenir Ricardito el mateix mes de maig del 1929, quan ja havia preparat la seva fugida cap a l’Havana, amb bitllet reservat a l’Hotel Ritz. Ricardito va confessar sense dilació.
El judici, esperat amb fanatisme pel públic, es va celebrar l’any 1930. Ricardo Fernández Sánchez va ser condemnat finalment a 16 anys de presó.
La resolució del cas, però, va ser ràpidament relegada a un segon pla. L’època era políticament convulsa. La caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i, poc després, la proclamació de la Segona República l’abril del 1931, van desplaçar el focus d’interès mediàtic i popular cap a l’esfera política, fent que el crim de Ricardito, malgrat les passions que havia aixecat, s’esvaís ràpidament de la memòria col·lectiva.
