El 5 de juny del 2004, un home sense sostre que rebuscava entre les escombraries de la platja de Sant Sebastià va fixar la seva atenció en una bossa d’esports. En obrir-la, es va topar amb diverses bosses que amagaven les restes esquarterades d’un cos humà.
L’avís immediat va mobilitzar les patrulles de la Guàrdia Urbana i, posteriorment, la policia científica. Els agents van acordonar un ampli perímetre a la zona per buscar més indicis. L’autòpsia inicial va revelar dades inquietants: es tractava del cos d’una dona, però estava incomplet. En faltava el cap, les vísceres, les mans, els peus i part de les cames i el tòrax.
El detall més pertorbador per als investigadors va ser la precisió de les ferides. El cos havia estat escorxat i desossat amb una perícia tècnica que suggeria que l’autor podria tenir coneixements de medicina o estar habituat a l’ús d’estris tallants, com un carnisser.
La identitat de la víctima i el mòbil econòmic
Durant mesos, la investigació va quedar en un punt mort a causa de la impossibilitat d’identificar el cadàver, ja que no hi havia un registre d’ADN comparable ni testimonis directes del moment de l’abandonament de les bosses. No va ser fins passats quatre o cinc mesos que una amiga de la víctima va denunciar la desaparició de la Maria del Carmen Barranco, una dona de 64 anys d’origen argentí i veïna del districte de Ciutat Vella.
Tot i que el seu domicili era senzill, la policia va descobrir que posseïa un patrimoni considerable, amb diverses propietats a Barcelona i terres heretades a Almeria. Aquest detall va posar la policia sobre la pista d’un possible mòbil econòmic.
Les investigacions es van centrar en l’entorn de la víctima, on van aparèixer els noms de tres o quatre homes de nacionalitat pakistanesa que freqüentaven la seva companyia. Un d’ells havia aconseguit que la Maria del Carmen Barranco li vengués un pis per un preu molt inferior al de mercat. A més, segons testimonis de les seves amistats, la dona se sentia pressionada per un d’aquests homes, que insistia constantment a casar-se amb ella.
La manca de proves i la presumpció d’innocència
Davant d’aquests indicis, la policia va procedir a la detenció de tres sospitosos. Un d’ells, precisament, regentava una carnisseria al barri del Raval, fet que encaixava amb la destresa mostrada en l’esquarterament del cos. Tanmateix, la investigació va topar amb un obstacle insuperable: el factor biològic.
Sota les ungles del cadàver s’havien trobat restes de matèria orgànica que contenien una cadena d’ADN. En comparar aquestes mostres amb les dels detinguts, els resultats van ser negatius. No hi havia coincidència. Malgrat les sospites i la coherència de les hipòtesis policials, la manca de proves físiques directes va fer prevaldre el principi de presumpció d’innocència. Segons el dret processal, no es pot condemnar ningú basant-se únicament en intuïcions o indicis circumstancials si no hi ha una prova sòlida que demostri la culpabilitat més enllà de qualsevol dubte raonable.
La segona troballa i l’arxivament del cas
Un any després del crim, el 2005, el cas va tornar a les portades dels diaris. Una parella i el seu gos que passejaven per la mateixa zona de la platja va descobrir un cap humà que, gràcies a haver estat enterrat a certa profunditat, es conservava en un estat que en va permetre la identificació. En una nova recerca a la zona, van aparèixer més bosses amb els peus i les vísceres que faltaven des de feia un any.
Malgrat la recuperació de la totalitat del cos, la investigació no va poder avançar cap a una acusació formal. No van aparèixer noves dades ni testimonis que poguessin vincular directament els sospitosos amb l’escena del crim o amb l’acte mateix de l’assassinat. Fins i tot la troballa de restes de sang de la víctima al replà de la seva escala al carrer dels Banys Vells va resultar insuficient per incriminar ningú de manera concloent.
Finalment, el jutjat d’instrucció va decretar l’arxivament de la causa. Avui dia, quan s’han complert gairebé 20 anys dels fets, el crim està a prop de la prescripció legal. El pas del temps fa que sigui pràcticament impossible trobar noves proves autèntiques i, segons la normativa, la persecució dels fets ja no seria viable.
