Els fets van ocórrer la tarda nit del 13 de gener, aproximadament dues hores després que hagués finalitzat el partit entre el RCD Espanyol i l’Sporting de Gijón a l’antic Estadi de Sarrià. Dues de les víctimes, en Frédéric Rouquier, un ciutadà francès de 20 anys, i un altre acompanyant menor d’edat, caminaven per l’avinguda de Sarrià quan van ser albirats per cinc ocupants d’un Ford Fiesta vermell que circulava per la Diagonal.
Els agressors, en identificar una bandera del club de l’Espanyol que portava una de les víctimes, van decidir actuar. En un semàfor, els cinc individus van baixar corrents del vehicle i es van llançar sobre els joves sense donar-los temps a reaccionar.
El Frédéric Rouquier va rebre l’impacte de dos dels agressors. Malgrat que va intentar aixecar la mà per defensar-se, va ser atacat amb un matxet i una navalla, que li van causar ferides que resultarien mortals gairebé a l’acte. Mentrestant, l’altre jove va intentar refugiar-se en la porta giratòria d’un hotel proper, on va ser agredit amb una punyalada i diversos cops fins que un guàrdia de seguretat de l’establiment va intervenir i va fer fugir els atacants.
La detenció: el fil del Ford Fiesta vermell
La fugida dels agressors va ser ràpida: quatre van tornar al cotxe i un cinquè va fugir a peu. No obstant això, la intervenció del guàrdia de seguretat de l’hotel va ser decisiva perquè anotar la matrícula del vehicle. Aquest detall va permetre que, en menys de 24 hores, la policia localitzés i detingués els implicats, malgrat que el cotxe havia canviat de nom recentment, fet que va dificultar lleugerament la identificació inicial.
Els detinguts eren cinc joves vinculats a l’estètica dels cap rapats i al grup radical Boixos Nois. Quatre d’ells eren socis del FC Barcelona i formaven part de la facció més violenta de l’afició. Durant els interrogatoris, un dels acusats va confessar els fets amb fredor, i va arribar a descriure com havia clavat el matxet “fins al puny”.
La “llei del talió” i el fenomen ultra
La investigació va revelar que l’atac no va ser un fet aïllat, sinó un acte de venjança. Un mes abans, un membre dels Boixos Nois, el Sergi Zagarra, havia estat greument ferit en una altra agressió. En les seves declaracions judicials, el mateix Sergi Zagarra va invocar la “llei del talió” (ull per ull i dent per dent) per justificar l’atac contra els seguidors de l’Espanyol, confirmant que diversos dels participants en l’assassinat del Frédéric Rouquier l’havien acompanyat el dia que ell va ser ferit.
En aquella època, Barcelona s’enfrontava a un problema creixent de seguretat amb uns 700 cap rapats que recorrien la ciutat els caps de setmana. La rivalitat entre els Boixos Nois i les Brigades Blanquiazules s’havia radicalitzat, passant de l’animació sorollosa importada del mundial del 1982 a una espiral d’agressions físiques constants en els barris de la ciutat.
El procés judicial i l’augment de les penes
El judici es va celebrar a l’audiència de Barcelona la primavera del 1994. Tot i la brutalitat dels fets, la sentència inicial del 21 d’abril del 1994 va condemnar els acusats a un total de 77 anys de presó i va qualificar el crim com a homicidi en considerar que no hi havia hagut traïdoria o intenció clara de matar. Les penes individuals van oscil·lar entre els 20 anys per al principal agressor, el José Antonio Romero Ors, i els 8 anys per al menor d’edat.
Aquesta resolució no va satisfer cap de les parts. El fiscal i l’acusació particular van recórrer al Tribunal Suprem, que el novembre del 1995 va emetre una sentència molt més severa. L’alt tribunal va descriure la conducta dels joves com a “pròpia d’animals” i va elevar la qualificació dels fets a assassinat. Com a resultat, la suma total de les penes es va gairebé duplicar i va passar de 77 a 140 anys de presó.
El paper dels clubs i les conseqüències socials
L’assassinat del Frédéric Rouquier va posar el focus sobre la directiva del FC Barcelona. Durant la instrucció, el llavors president, Josep Lluís Núñez, va haver de declarar sobre el suport que el club donava a aquests grups. Tot i que inicialment hi va negar qualsevol relació, va acabar admetent que els Boixos Nois disposaven d’un local dins de l’estadi i gaudien de certs privilegis, com quotes reduïdes i una ubicació fixa a la grada sud.
Aquest crim va ser el punt d’inflexió definitiu. A partir d’aquell moment, les autoritats polítiques i policials van començar a implementar mesures de seguretat molt més estrictes, tant dins dels estadis com en el control de l’ordre públic als carrers.
