Els fets van ocórrer el 21 de febrer del 2007 a l’estació de Navas, de la Línia 1 del metro de Barcelona. Aquell matí, Joaquín Argelaguet, un home de 52 anys que feia quatre anys que residia a la zona, es disposava a agafar el comboi com feia habitualment per anar a treballar en un altre districte de la ciutat.
Mentre esperava a l’andana, un jove amb una caputxa que li cobria part del rostre, identificat posteriorment com David Zafra, de 29 anys, es va situar a prop d’ell. En el moment precís en què el tren entrava a l’estació, el jove va empènyer la víctima de manera sobtada i ràpida cap a les vies, cosa que li va provocar la mort instantània davant l’esglai de la resta de viatgers.
La víctima: un home vulnerable
La identificació de la víctima no va ser immediata. A causa de l’impacte del tren, la documentació personal de l’home va quedar destruïda o es va perdre. Tanmateix, els investigadors van trobar un joc de claus que es va convertir en la peça fonamental per esbrinar-ne la identitat.
Els Mossos d’Esquadra van provar les claus en un quiosc situat a la cruïlla de l’avinguda de Madrid amb el carrer de Joan Güell. En comprovar que les claus obrien l’establiment, es va confirmar que la víctima era el Joaquín Argelaguet. Es tractava d’una persona especialment vulnerable, ja que era sord, pràcticament mut i patia una miopia molt severa.
Persecució i detenció ciutadana
Després de cometre l’agressió, l’agressor va fugir ràpidament per les escales de l’estació cap al carrer. Malgrat l’estat de xoc inicial, diversos testimonis van decidir perseguir-lo a peu. Després d’una persecució per diversos carrers del barri, els ciutadans van aconseguir reduir-lo en una cantonada fins a l’arribada d’una patrulla de la policia, que el va detenir immediatament.
En el moment de ser interceptat, David Zafra va negar els fets. Més tard, va oferir versions contradictòries, en què va arribar a afirmar que un desconegut l’havia amenaçat de mort i l’havia obligat a intercanviar-se la jaqueta per incriminar-lo. Aquestes teories, però, van ser descartades ràpidament durant la instrucció del cas.
Les càmeres de videovigilància com a prova clau
El sistema de seguretat del metro de Barcelona va ser fonamental per desmuntar la versió de l’acusat. El crim va ser enregistrat per dues càmeres diferents, i la fugida pels passadissos va quedar recollida per altres dispositius.
Les imatges van mostrar una conducta que la fiscalia i l’acusació particular van descriure com a “quasi perfecta” i premeditada.
Debat sobre la salut mental i sentència
Durant el judici, celebrat a l’Audiència Provincial de Barcelona amb un jurat popular, la defensa es va basar en l’estat psiquiàtric de l’acusat. A l’agressor se li havia diagnosticat esquizofrènia i, pel que sembla, feia uns dies que havia deixat de prendre la medicació.
No obstant això, els perits i metges forenses van concloure que, tot i tenir una lleugera disminució de les seves capacitats, l’acusat conservava parcialment les seves facultats cognitives i volitives. El fet d’intentar ocultar el seu rostre i de negar els fets demostrava que era conscient que la seva acció era il·lícita i que sentia un cert sentiment de culpa o por a les conseqüències.
El 7 d’octubre del 2008, el tribunal va dictar una pena de presó de 15 anys de reclusió en un centre penitenciari i l’obligació d’indemnitzar la filla de la víctima amb 120.000 euros.
L’acusació s’havia oposat a l’ingrés en un centre psiquiàtric, argumentant que la lucidesa mostrada durant el crim requeria el compliment de la pena en un centre penitenciari ordinari.
