El Pare Manel: “M’agradaria morir al Verdum, ‘con las botas puestas’ “

Al Pare Manel, sempre li ha agradat practicar esport, tota una litúrgia per a ell. Recorda l’ambient de camaraderia entre la gent que corre la Marató i defensa els valors de l’esport.

“Per mi l’esport és com la pregària, un espai sobre la capacitat de ser tu mateix, i t’ajuda a relacionat-te amb els altres. Tothom competeix amb si mateix, no amb els altres.”

Reconeix que la seva família tenia recursos, però que mai no es van traduir en una educació classista.

“A casa teniem minyona, però sempre dinava a taula amb nosaltres. Els seus nebots m’estan ajudant ara econòmicament i això per a mi, és un goig.”

Recorda amb nostàlgia Sara Montiel, i explica com va compaginar de jove  les seves relacions amoroses amb la seva vocació de capellà, que la va viure com una opció de llibertat, no de repressió, per això no va prendre forma en el primer intent, als 16 anys.

“Vaig abandonar els estudis, la parella i vaig anar a Salamanca per fer-me capellà i per anar a l’Uruguai, però vaig durar tres mesos.”

El Pare Manel explica que quan va acabar els estudis va anar a París a estudiar al seminari, era l’any 1966 i tenia 21 anys. Reconeix que s’ho va passar molt bé i que va contactar amb un grapat de persones migrades, descobrint la seva veritable vocació, ajudar les persones que més ho necessiten.

Gran admirador de Llach, destaca que ‘El cant del miner’ li recorda la gent que està a les presons. I assegura que ell sent aquest cant, per això la presó el va enganxar, i de seguida va veure que allà hi havia el seu paper de suport als joves empresonats.

“La persona és molt més que el delicte que ha fet…m’agradaria morir al Verdum, ‘con las botas puestas’.”

Recorda Verdum i les Roquetes, com es van fer les clavegueres entre el veïnat i com durant més de 35 anys ha pogut treballar amb la comunitat ajudant molta gent. Des de la Fundació Pare Manel sempre s’han impulsat les activitats esportives infantils i els tallers de reinserció per donar una segona oportunitat als joves que surten de la presó. Tot plegat sempre buscant recursos organitzant festivals com el popular Guanyat el cel amb el pare Manel, amb la participació d’amics com Serrat, Xavier Sardà, Manel Fuentes o Carles Flavià.