Yasmina Khadra és en realitat Mohamed Moulessehoul, però es molesta quan li preguntem com ens hem d’adreçar a ell. Estem entrevistant Yasmina Khadra. L’escriptor, però, va començar a escriure amb el seu nom real mentre formava part de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional d’Algèria. Khadra va patir la censura militar algeriana del moment i també la seva pròpia autocensura. Per això, després de publicar algunes obres amb el seu nom, l’any 1989 decideix adoptar un pseudònim.
“No podia acceptar la censura militar, i vaig posar-me el pseudònim de Yasmina Khadra, el nom de la meva dona”
Terrorisme
L’any 2000 Khadra abandona l’exèrcit per dedicar-se de ple a la literatura i poc després se’n va a viure a França. De fet, Khadra mai havia escrit en àrab, sinó en francès, i així salta a la fama amb la publicació a París de ‘Morituri’, que va ser portada al cinema. Era el primer lliurament de l’anomenada ‘Trilogía de Argel’. Una sèrie de novel·les policíaques en què denuncia la dura situació de la societat d’Algèria, que, després de 130 anys de colonialisme francès, es debatia entre la brutalitat del terrorisme islamista i un règim podrit, governat per un govern únic.
“Algèria no ha tingut gaire sort. Després que la gent morís a la guerra d’independència, els governants han preferit el poder que no pas l’emancipació del seu poble.”
El terrorisme ha estat un tema constant en la vida i obra de Yasmina Khadra, amb novel·les com ‘Lo que sueñan los lobos’, ‘L’atemptat’, també adaptada al cinema, o ‘Khalil’, en la qual es posa en la pell d’un terrorista que va dur a terme un atemptat fallit a França durant els atacs de l’any 2015.
“‘Khalil’ és per respondre a un lobby intel·lectual que, costi el que costi, vol culpabilitzar els musulmans. Els musulmans són la primera víctima del terrorisme. És aquesta paradoxa, aquest absurd, el que realment em remou. I intento per tots els mitjans, a través dels meus textos, provar que tot problema té una solució.”
Un llibre que, per cert, havia abandonat i va reprendre després dels atemptats de Barcelona, ja que considera que aquí el poble va tenir una bona reacció.
“Quan vaig veure la reacció dels espanyols, no m’ho creia. Perquè és una cosa que no havia vist ni a França ni a Itàlia ni a Alemanya. Els espanyols van tenir una reacció digna. I ho veia a la tele. Vam veure els pares, mares, cosins dels terroristes parlar per la tele. Vaig dir: “D’acord, no està tot perdut”.”
La deshonra de Sarah Ikker
Yasmina Khadra ha passejat les seves novel·les per altres països, com Cuba, Líbia o l’Iraq… i el seu últim llibre, ‘La deshonra de Sara Ikker’, se situa a Tànger, una altra ciutat del seu Magreb natal. Una novel·la policíaca en què també parla de corrupció i de la complicada relació d’una parella, després del violent atac a la dona d’un policia.
“Al Magreb, i potser a tot el món, no ho sé, l’home ho aposta tot a la dona, però en els nostres països els homes no respecten les dones. Per això, quan una dona és colpejada, l’home se sent dos cops colpejat. Jo lluito per eliminar aquesta enutjosa mentalitat. Oblidem que la dona és una persona de ple dret, que no pertany a l’home.”
‘Las golondrinas de Kabul’
A ‘Las golondrinas de Kabul’, per exemple, aborda el terror de les dones sotmeses al terror talibà que va governar a l’Afganistan. Un llibre que, per cert, acaba d’estrenar pel·lícula d’animació.
“Crec que en el món àrab les dones són molt més fortes que les dones d’Occident. Perquè a Occident es beneficien de certs avantatges, de cert respecte. En el món àrab les dones són aixafades però per dins lluiten, mai no han renunciat i mai no renunciaran. El problema és que no hi ha un eco. Però estic convençut que al final la dona guanyarà.”
Trasllat a Espanya
Fa un temps que Yasmina Khadra va deixar França, i ara viu a Espanya, en un poble d’Alacant, on diu que se sent molt còmode.
“L’entorn intel·lectual a França m’ha exclòs i m’exclou. En canvi, a Espanya, no sé per què, no m’ha atacat mai cap periodista espanyol. Hi ha molta gent que m’estima en aquest país, tot i que no tinc gaires lectors. Curiosament, em llegeix més gent a Polònia o Lituània que no a Espanya, no entenc per què.”
