S’ha anunciat que el 20 d’abril tanquen Yahoo Respuestas, i això, s’ha de commemorar: aquest petit altar d’internet ens ho ha donat tot. Yahoo Respuestas era, és encara, un mític portal de preguntes i respostes llançat l’any 2005. Després d’anunciar el tancament, els responsables han explicat els usuaris podran sol·licitar descarregar-se el contingut. Era la nostra enciclopèdia catalana, el nostre consultori amorós preferit, el lloc que et podia explicar com fer marxar els grans de la cara, com superar la vergonya i declarar-te a la persona que estimes o com aconseguir apagar un foc a la cuina. Ho tenia tot.
El ministeri de la soledat
Tetsushi Sakamoto ha estat nomenant nou Ministre de la Solitud al Japó, davant d’un problema social greu: que la gent se sent molt sola i que hi ha un pronunciat augment del nombre de suïcidis l’any 2020. Amb la pandemia, el % de suïcidi entre dones japoneses ha augmentat un 14,5%. Aquest ministeri que vol lluitar contra el malestar de la població segueix l’exemple del ministeri de solitud que es va crear al 2018 sota el govern de Theresa May.
És un tema que ens porta a reflexionar i ens preguntem si s’està tenint en compte el factor d’aïllament social com a factor de risc en determinades franges d’edat a l’hora d’aplicar mesures. Per exemple els intents de suïcidis en nens i adolescents han crescut un 30% a Catalunya postpandèmia.
L’antropòleg especialista en la investigació de les cultures juvenils, Carles Feixa, s’ha mostrat molt crític en les restriccions centrades en els joves. Parla de la importància de les relacions socials i el contacte entre els adolescents i com la penalització per exemple de l’oci nocturn és una decisió moral.
Aquesta idea del Ministeri de la Soledat ens ha fet pensar en el documental ‘La teoria sueca del amor’, d’Erik Gandini. Un documental que ens remet als anys 70, quan a Suècia es va instaurar el que ells van anomenar la “Teoria sueca de l’amor”, una màxima a partir de la qual volien que cap persona depengués d’una altra per a subsistir. S’emmarca tot això en un moment de màxima prosperitat econòmica als països escandinaus, la socialdemocràcia funcionant a tope, l’estat s’encarrega de les qüestions bàsiques amb una societat aparentment perfecta i garantista (guarderies, escoles, salut, etc.). Però tot això, mostra el docu, té un revers molt fosc: els suecs acabant morint sols, sense lligams familiars o personals perquè simplement no els necessiten per res. La societat ha potenciat la hiperindividualitat amb resultats penosos.
Al documental s’explica per exemple que aquesta soledat és tan endèmica que fins i tot han hagut de crear un ministeri que s’encarregui de contactar amb els familiars del mort, ja que molts poden estar anys sense que ningú els reclami ni se’n faci càrrec ni tan sols d’herències o propietats. Una feina de recerca de familiars de persones desaparegudes a Suècia que també podem veure a la nova novel·la de l’Alba Dalmau que es diu “Amor i No”. és una història d’amor no gaire convencional, d’una relació que es trenca a la primera pàgina, però que precisament ell, que és suec, treballa a l’Agència Sueca de Gent Desapareguda, i va a casa de gent que mor sola, per a buscar algun objecte personal o paper que li doni informació d’algun familiar o amic amb qui contactar. és fort, eh. La novel·la està molt bé, l’Alba Dalmau escriu molt bé.
La societat de l’anestesia
‘Narcocapitalismo’ és un assaig de Laurent de Sutter, que és professor de teoria legal, i parla de la societat de l’anestesia. Fa un recorregut històric a través de la medicina, l’indústria farmacèutica i la psicoanàlisi sobre la cerca constant de la insensibilitat perfecte. No sentir dolor, no sentir res. Estem anestesiats gràcies als narcòtics que tenim al nostre abast. Té sentit que parlem d’una pastilla que ens ajudi a dormir amb una copeta de vi blanc, i no parlar del problema que hi ha al darrere? Com bé diu el Laurent, es tracta de dormir bé per poder treballar bé a l’endemà, oi?
El que ens ve a dir és que totes aquestes pastilles, ansiolítics, antidepressius, també parla inclús de la píndola anticonceptiva, de la cocaïna, parla de tot, per dir com tot això ens diu com hem de ser, ens regulen, ens unifiquen. És un molt bon llibre per entendre com estem intentant eliminar el dolor per acabar sent cossos que no molestem, que som tots iguals.
És un tema que ja apunta Mark Fisher a un llibre que no parem de recomanar: ‘Realisme Capitalista’, en què es parla de la privatització de l’estrés, la individualització del malestar o l’ansietat.
