Recordem la història del test de Bechdel: el 1985, la dibuixant Alison Bechdel planteja una prova bàsica per a pel·lícules en una de les seves tires. Una pel·li passa el test si hi ha dos personatges femenins amb nom propi, que parlin entre ells i que parlin d’alguna cosa que no sigui un home. Dit així, pot semblar una bestiesa, però és una manera fàcil d’avaluar la presència de les dones en pantalla, perquè d’homes que parlin entre ells de molts temes diversos n’hi ha un munt i, en canvi, la presència de les dones és tan residual que costa trobar-ne dues en aquestes circumstàncies.
El test de Bechdel, però, no és l’únic que mesura la presència de personatges femenins en pantalla. Hi ha també el principi de la barrufeta, per exemple, que es refereix a aquelles pel·lis en què hi ha un únic personatge femení estereotipat en contrast amb un grup de personatges masculins matisats, o el test de la làmpada sexi, que diu que hi ha moltes pel·lis en què el personatge femení és tan poc rellevant que es pot substituir per una làmpada que sigui sexi, tret que el personatge aporti una mica d’informació, cas en què parlem del test de la làmpada sexi i el “post-it” amb informació escrita.
L’Institut Suec del Cinema, el programa Eurimages de la Unió Europea… són diverses les institucions que fan servir el test de Bechdel. I, a més, també hi ha una pàgina web que es dedica a recopilar films que passen el test i d’altres que no. I sabeu quina és la primera pel·li de la història a aprovar-lo? A veure si reconeixeu aquestes imatges…
‘Cenicienta’
Georges Méliès, 1899
Això és una versió del conte de ‘La Ventafocs’ que va dirigir George Méliès el 1899, i que el web de Bechdeltest.com indexa com la primera pel·li de la història que aprova el test de Bechdel. L’explicació és clara: surten dues dones, amb nom propi (la Ventafocs i la fada) i parlen d’un tema (anar a un ball) que no té a veure, en principi, amb cap home. He de dir que el web justeja una mica, i que no és tan exhaustiu com caldria, però sí que és una bona mostra de la presència de la dona al cinema.
‘Todo sobre mi madre’
Pedro Almodóvar, 1999
El cineasta manxec encapçala el rànquing que elabora Bechdeltest.com amb un 100% d’encerts en el test. Més enllà de tots els honors que se li han rendit, i de com s’ha aplaudit la seva sensibilitat i empatia a l’hora de retratar personatges femenins, el cert és que Almodóvar ha sabut posar-los al centre de la narració capaços de mostrar-se independents o de superar els homes que puguin sortir en un dels seus films.
‘El maquinista de la General’
Buster Keaton, 1926
Buster Keaton és qui té un percentatge més alt de suspesos en el test de Bechdel. En bona part del cinema clàssic hi ha només un personatge femení amb caràcter propi i, recordem, que tingui nom. I això en el cinema mut encara és més evident. L’slapstick, la comèdia muda, és un gènere en què els personatges estan molt estereotipats: hi ha un heroi, un malvat, una noia… I els títols de Buster Keaton segueixen sovint aquest esquema, que fa que només hi hagi un personatge femení en pantalla.
‘Scream’
Wes Craven, 1996
El terror és un dels gèneres que més títols tenen que aprovin el test de Bechdel. I ‘Scream’, en aquest sentit, n’és un molt bon exponent… Hi ha tantes heroïnes al cinema de terror, i a vegades tan proactives, que fins i tot existeix el concepte de ‘final girl’, per referir-se al personatge femení que sobreviu a una peli de terror ‘slasher’.
‘La jungla de cristal’
John McTiernan, 1988
‘La jungla de cristal’ és un dels grans títols de cinema “mainstream” dels 80, però té un protagonista masculí, un antagonista també home i només un personatge femení, que és gairebé la princesa que s’ha de salvar. I, tot i així, passa el test de Bechdel. Com és això? Perquè al principi de la pel·li, amb els títols de crèdit encara en pantalla, el personatge femení més important, la dona de John McClane, té una breu línia de diàleg amb una treballadora a qui s’adreça pel nom i li parla de fer hores extres. Això és tot. Com veieu, el test de Bechdel aprova títols que no passarien altres tests sobre la presència de la dona.
‘Jackie Brown’
Quentin Tarantino, 1997
‘Jackie Brown’, de Quentin Tarantino, tot i tenir com a protagonista una dona forta, suspèn el test de Bechdel. El problema és que hi ha pocs personatges femenins a la pel·li i no interactuen entre ells, però la mateixa Alison Bechdel ha dit que es tracta d’una pel·li molt potent pel que fa al discurs feminista, i la prova que el seu test falla. ‘Esmorzar amb diamants’, per exemple, és un altre títol que no hi és. I tot i que el test de Bechdel és un bon indicador, també s’ha quedat antic. Hauríem de plantejar-nos tests que incloguessin la visibilització de tota la comunitat LGBTI, que és la propera gran batalla de la igualtat de drets socials al cinema.
